« 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 »
SECCIONS

Inici
ForatSutra
La Columna
Tires
Clatellòmetre
L'Oracle

Contacte

GENERADORS

Noms de pagès
Poemes Catalans
Sectes
Reencarnòmetre

ENLLAÇA'NS






enllaça'ns
ENLLAÇOS

catapings
musicamp3
bcnskyline
blocat
racocatalà
viasurf
seo consultant
sergiovillalba


dj further
laMundial.net
maestria de estilos
marc parrot
sonorate
subversive



HOOLIGANISME






COL·LEGUISME

allò que veig
basta de bastas
calítoe
dreadful
embut
erik
ester
flatline
flop!
gemmablog
gumets
jun
lladre
marianitu
mek
menxu
més marge!
nanda
nikto
proudemax
ramon
roger
teseache
trampoline
victima10



.

Llicència Creative Commons

Get Firefox!

30.09.05  en femení
Jo sóc de les que sempre m'he mirat les revistes femenines com si fos un home, per allò que no m'hi sento gens identificada. Que llegeixes articles parlant de segons quines coses i penses 'm'està parlant a mi?'. Ja de joveneta, quan llegia alguna revista d'aquestes d'adolescents, pensava 'i on collons viuen aquestes noies?'. Perquè clar, tu fas el canvi, se't comença a eixamplar la cintura, els cabells semblen una escombra i tens més grans que un Ferrero Rocher, i et mires la revista aquesta i de grans no n'hi ha ni el rastre, són totes tan primes que semblen pals d'escombra vestits, i porten uns looks que riute'n tu de la Kidman. A més, els articles no són aplicables a tots els centres d'ensenyament, perquè si segueixes les instruccions de l'article 'Como ser la más popular del instituto' sempre acaba passant el mateix: a) que acabes tenint fama de tenir la goma de les calces més aviat fluixa i b) que sí que ets popular, sí, però al despatx del cap d'estudis, que et passes tantes hores allà castigada, que al final es planteja de presentar-te el seu fill i continuar els càstigs durant els sopars familiars.
Després creixes, i deixes de llegir la Superpop per passar a la Cosmopolitan, que pitjor m'ho poses. Només hi ha tres normes bàsiques: vesteix bé, folla bé i tingues uns pits d'escàndol i ja ho hauràs fet tot a la vida. A la majoria d'aquestes revistes parlen dels homes com si fossin un aspirador: com s'activen, com s'utilitzen i com se'n té cura. Que t'expliquen les trenta maneres per aconseguir que no perdi la passió i l'únic que aconsegueixes és que perdi la paciència. Que ja et dic jo que si la meva parella arriba un dia a casa i em troba embolicada amb paper de cel·lofana i un llacet al cap, el pobre acabarà pensant que m'he begut la colònia del lavabo.
Totes tenen unes seccions fixes, això sí, perquè, què seria d'una revista femenina sense l'apartat de preguntes a la psicòloga, on pots explicar que el teu marit s'apassiona més amb el Ronaldinho que amb tu i que quan vas a casa del teu xicot, la sogra us fa dormir separats? Que ja us ho dic ara, que les dones que escriuen a aquests consultoris tenen més cuento que altra cosa, que si tinguessin un problema de veritat, crec jo que tirarien de professionals i no de psicòlogues de fira! Ara bé, si observem l'evolució d'aquesta secció en totes les revistes, veurem que totes tenen a veure amb el sexe: a les adolescents els preocupa la primera vegada, a les més crescudetes els preocupa aconseguir que la parella ho vulgui fer més d'una vegada al mes, i  les jubilades pregunten si després de cinc anys de no tocar el tema, tornen a ser verges i s'han de preocupar un altre cop per la primera vegada. Tot és circular en aquest món!
I per acabar-te de convèncer només has de fer un cop d'ull als horòscops, que amb una mica de sort et passarà com a mi, que la Cosmopolitan d'aquest mes em preveu un affair a la feina. I no és que la cosa soni malament, no, però tenint en compte a què em dedico, una de dues: o m'acabo fotent en un merder de pederastia impressionant, o acabo liada amb el pare d'algun alumne i llavors ja parlaríem de divorcis i custòdies. Que dic jo, que si els he de fer cas, més valdria que en comptes de regalar cremetes i òsties a la vinagreta, em regalessin un llibrot amb la legislació espanyola, que no crec jo que dir 'es que lo decía en la Cosmopolitat' sigui un atenuant en el moment del judici.
Anna
14 comentaris | enllaç permanent
29.09.05  Què fas aquesta nit?

"Em dius el teu nom i el teu telèfon?" és una de les frases que fan servir més els tres animalots quan atenen a les clientes cofoies que vénen a visitar-los i els omplen fins al coll de comandes. Són tres tipus alegres, d'allò més normals però resultons, que salven els entrebancs físics -si és que els tenen- amb una gràcia natural que consisteix en fer-se els simpàtics i tenir una resposta per a tot o una gracieta preparada sempre que la situació ho demana.

Es mouen amb gràcia pel poc espai del qual disposen, esquivant-se amb la gracilitat de cignes de ballet de més de 90 quilos, i atenent amb eficàcia les comandes que van arribant. Somriuen als clients més discrets, i s'engresquen amb els més eixerits, fent ús en tot moment de les seves gràcies estratègiques de combat comercial. No importa què passi del taulell cap a fora, allò que interessa s'escolta, i allò que no es respon amb un somriure i una resposta estàndard, de l'estil de "Eh? Hehehe. Sí, oi?", encara que no sàpiguen què ha dit el client.

En una ocasió va entrar una noia senzilla, res de l'altre món, però amb cara de bona persona i un cos que no feia de mal mirar. Després d'aguantar la llarga filera de clients, la noia va presentar-se al taulell amb una comanda per fer als nostres tres animalots. El primer d'ells que passava per allà, molt atentament, va dirigir-se a la clienta, que tot i no ser de les més cofoies i eixerides, resultava molt agradable parlar-hi. Ell va veure que era més aviat tímida, va oferir-se a ajudar-la, i no va treure la seva feréstega tàctica comercial fins que no va arrencar-li un somriure amb les seves gràcies. Un cop aconseguit el somriure, endollar-li el producte era oli en un llum. El més bo. El més car. I ella, contenta. Seran tres-cents euros, deixa-me'n cent de paga i senyal, vine a buscar-ho demà. Comanda feta.

"Em dius el teu nom i el teu telèfon?" Embalat com va amb la comanda, se n'adona tard que aquesta pregunta ha sonat més a una proposta informal que a un simple tràmit comercial. Dubta unes dècimes de segon però la deixa anar, i se n'adona tard que la clienta, tímida de mena i de mentalitat linial, no agafarà la broma quan ell diu "què fas aquesta nit?". Molt agressiu, ella és una noia més aviat aturada i potser s'ho prendrà malament. L'animalot del costat es mira el quadre amb cara de no saber com se'n sortirà el seu company d'aquesta situació inesperada. La clienta diu alguna cosa i ell respon "Eh? Hehehe. Sí, oi?". La comanda estarà llesta demà, la clienta ja no té res més a fer allà, i amb la seguretat que dóna una caixa ben plena, els tres animalots, solters però alegres, segueixen amb les seves gracietes prefabricades.

Ella surt de la botiga satisfeta amb la transacció, però vermella fins dalt, víctima de la seva timidesa i la vergonya que provoca la humiliació pública. Se sent ridícula per allò que ha dit, potser no ho hauria d'haver dit, però no ha pogut deixar-ho anar quan aquell noi del taulell ho ha preguntat. Demà enviarà algú a buscar la comanda en lloc d'ella, per no trobar-se de nou allà davant. Ella creu que l'ha espifiada quan, en realitat, cap d'ells l'ha escoltada quan ha dit, amb un fil de veu, "aquesta nit no faig res".

Ell dormirà sol aquesta nit, recordarà la noia tímida al taulell, i pensarà "ostres, no li hauria d'haver fet aquella broma. Per una noia que ve i em fa el pes, i jo l'espanto d'aquesta manera."

Sergi
4 comentaris | enllaç permanent
24.09.05  Fauna de la Mercè, part I

Hauria d'escriure sobre les aventures i desventures dels tres animalots i les seves clientes cofoies, però després de donar un volt pel centre, i xopat del bon ambient de les Festes de la Mercè, em sento més inclinat a parlar dels autèntics protagonistes d'aquestes festes. I no, no parlo dels cantants, els animadors de carrer o els alcaldes que reaprofiten espais per fer veure que són útils, sinó de la fauna urbana que sempre trobarem durant aquests dies de Mercè. No cal anar gaire lluny, no cal engolir l'enorme programa ni fer la quilometrada descomunal que això suposaria, simplement cal plantar-se a una plaça del centre, i observar una estona. En el nostre cas, prenent una mostra un pèl més extensa, l'exercici d'observació s'ha dut a terme en el clàssic recorregut Universitat-CCCB-Plaça Reial-Plaça Catalunya. A banda dels individus en qüestió, també hem aprofitat per gaudir de la música al carrer, i del concert tan canyero que ens ha regalat l'Astre a la Plaça Catalunya (ho hem de reconèixer, tot i no ser intel·lectuals ni tenir carrera, ens hem colat entre el públic. I sí, la lletra de Rock & Roll, part 2 és la reòstia). Però entrem en matèria, abans que fugi la inspiració. Fauna de les Festes de la Mercè, pim-pam:

GABs: Els GABs són els components federats de l'associació coneguda com a Gremi Ambulant de Begudes. L'associació-secta, fundada per un gurú paquistaní ja fa uns quants anys, es dedica a predicar el seu evangeli alcohòlic per tota la ciutat, en aquests i en molts altres esdeveniments culturals públics. Les seves paraules sagrades són servesa-bier i uneuro-uneuro. Si acceptéssim la paraula de cada GAB que ens ha ofert el seu poder místic la passada nit, ja duríem divuit birres, un parell de flors i un piuet histèrico-lluminós penjat al coll.

Neo-Hippis: Gran col·lectiu, un dels meus predilectes. Allà on hi hagi esdeveniments públics, hi ha una comissió neo-hippi que aprofita per situar-se molt a prop de la manifestació cultural en qüestió, i donar pel sac amb els seus bàrtols, com ara djembés o malabars aparentment inofensius, perillosament carregats amb foc o, directament, amb crostes de merdor tòxica. Dins aquest col·lectiu, el meu personatge predilecte és el tio prim de la flauta, que sempre durà una camisa grisa sense mànigues ni coll, i pararà de tocar per dir allò tan hippi i espiritual de "tiene una monedita?".

Argentins: Perquè hi ha tants argentins? Ells, vint-i-llargs, pinta de bohemis, van de simpàtics i ataquen a totes les dones joves soles, que hi precipiten sense remei. Elles, trenta-pocs, mocador al coll i pinta de místiques. Parla'ls de les cartes del Tarot, i tindràs una amiga per tota la vida. No sé com seran les festes majors a l'Argentina, però els encanten les d'aquí. Si s'ha de sortir al carrer, ell/es són els individus ideals.

Devora-programes: No tots els devoradors de programes són moderns, però sí que tots els moderns són devoradors de programes. La majoria tenen weblog (o molt pitjor, un fotolog aquí) i esperen arribar a casa per explicar totes les actuacions musicals que han devorat amb ànsia, com més exòtiques i desconegudes millor. Així sempre podran dir després d'uns anys, aquell clàssic que fa "jo ja els vaig veure fa uns anys, al BAM, érem 10 persones al públic i no els coneixia ningú*.

Bevedors solitaris: Cervesa en got de plàstic a una mà, cigarreta a l'altra i cara de felicitat o de concentració. De peu, a les últimes fileres d'un escenari, girant el cap de tant en tant per observar el personal. Si arribes a un concert quan aquest ja ha començat i no saps qui coi són els grenyuts de l'escenari, pregunta a aquest individu. La seva resposta serà, sense excepció: "ni idea, però després hi ha més concerts, i jo ja vaig entonat." Personatges entranyables on els hi hagi!

Guiris borratxos: Tot i que, ben mirat, no cal esperar a les Festes de la Mercè per veure'ls en acció. Passem al següent punt.

Forces de l'Ordre: Què dir d'aquelles parelles de barrufets aturats a les entrades principals de cada Plaça? Els més baixets, tenen cara d'avorrits; els més alts, foten cara de voler estomacar algú. Elles són més simpàtiques, i ells, si passen dels 40, també. No hi ha res com un agent de l'ordre mantenint -precisament- l'ordre als carrers, respirant profundament amb el mentó al cel, amb cara de satisfacció per la feina ben feta, i darrera seu un quinqui quillant a una parella d'anglesos mentre l'agent en qüestió atén a un holandès que busca una pensió en un mapa de fa deu anys.

Preguntadors: Allà on hi hagi forces de l'ordre, hi ha els preguntadors per excel·lència. Aquell turista assenyalant un mapa, que pregunta al policia de torn, que treu pit de pollastre davant el servei utilíssim que és a punt de realitzar, és una escena d'allò més habitual. Gairebé fa mandra repetir què està passant, a dos metres d'aquesta situació, mentre l'agent assenyala a una direcció sospitosament oposada a l'acció criminal encoberta.

Progenitors patidors: No m'extendré gaire en aquest punt, ja que si mon pare ho llegeix i se sent identificat, deixarà un comentari de 300 línies, explicant aquell cop que va haver d'aguantar-me durant no-sé-quantes hores a coll, a una cavalcada de Reis. El fet és que sempre trobarem tot de parelles amb nanos petits, que els pobres cauen rendits després d'anar amunt i avall amb les activitats de la Mercè. Atenció a l'escena: la mare va mirant aparadors, i el pare duu el nen a coll-i-be amb cara de mala òstia, mentre diu allò de "jo ja et deia que no havíem de deixar el cotxet al cotxe! A més, ara no podrem sortir d'aquí! Si haguéssim vingut en Metro, com jo deia, ens haguéssim estalviat...", i la dona pel mòbil "sí, sí, Amparo, un moment. Ai carinyo, espera un moment que estic parlant pel mòbil. Per cert, has guardat tu el ticket del pàrking, no?". Bé, no és d'estranyar que durant les Festes de la Mercè no se celebrin divorcis, l'únic motiu és que els jutjats estan tancats.

I fins aquí la primera entrega de la Fauna de la Mercè, que completarem amb un dia més d'observació. Ara mateix ens desplaçarem fins a la Plaça Sant Jaume, a veure el concert de Carilló i els seus corresponents iaios, dient coses com "estupendo!" o "a la meva època...", o fins i tot "Teresa, 'nem a casa que ara va el Barça". Demà (o l'altre), la segona part. Salut i bona Mercè!

____

* Nota del weblogger: Aquesta frase estava molt bé fa uns anys. Actualment, és una mentida com una catedral; qualsevol concert de grup o cantant desconeguts, estarà PLE A VESSAR de gent que, algun dia, espera tenir el seu minut de glòria i poder deixar anar aquesta mateixa frase.

Sergi
11 comentaris | enllaç permanent
22.09.05  Gràcies, gràcies

'Nem de cul, 'nem de cul! Perdoneu la poca productivitat i la manca d'actualització d'aquests dies, però és que la cosa va bé, i quan la cosa va bé vol dir que hi ha feina, i quan hi ha feina vol dir que la poca feina brilla per la seva absència. Vull aprofitar que tinc un moment davant de l'ordinador per deixar un parell de missatges que tinc pendents fa dies.

En primer lloc, agraïr enormement als companys del 'Tot És Comèdia', de SER Catalunya, per l'entrevista de fa uns dies; va ser una estona divertida i força agradable. Una abraçada pel Roc, en Crisol i en Josep Maria, que han estat tots tres molt atents. També saludar als amics del Racó Català, que van estar pencant de valent aquesta Diada, a la parada d'Arc de Tiomf. Gràcies també a Nació Digital per la menció, i a tots aquells que enllaceu el generador de noms de pagès i el de poemes catalans, que estan trencant esquemes, i nosaltres en som els primers sorpresos. A la Mercè Molist (una-de-les-poques-hipis-que-queden, segons m'han dit porai, hehe) per la proposta, i a l'Ani per deixar-me emprenyar-lo per veure la currada que s'està fotent aquests dies, i que espero tenir aviat instal·lada. I finalment, com no, al Ramonet, que ja és un friki amb certificat d'autenticitat, i que no para de programar coses complicadíssimes perquè puguem tenir aviat una nova virgueria digital en forma de generador, o ves a saber què. Tots vosaltres, i tants que em deixo, sou uns autèntics cracks!

I en segon lloc, assegurar a aquells que teniu la suficient fe per arribar a llegir fins aquí, que demà cau un nou post, aquest cop sobre la desastrosa conjunció de 18 metres quadrats, 3 homes més sortits que el pitorro d'un càntir, i un reguitzell de clientes que encara no tenen clar com han d'anar d'escotades amb aquest temps. Demà us explico com va el tema, perquè aquests tres animals lligar no lliguen, però sovint acaben plorant de riure.

Per cert! He trobat aquesta fotografia a través de Google. Els cartells de sota fan gràcia, però més gràcia fa conèixer bé a la gent que acostuma a córrer per allà. Si mai necessiteu fer samarretes, no dubteu en pasar-vos-hi, i saludar de part meva.

Sergi
5 comentaris | enllaç permanent
19.09.05  Perquè ha de tornar el fred?!

No hi ha res més trist que els últims dies d'estiu. No falla mai, arriba setembre i cau el Gran Diluvi, i el dia següent d'allò que havia estat un fantàstic dia assolellat, arriba un dia gris i fred, d'aquells que si et lleves a les set del matí el primer que fas és buscar una estaca i uns quants alls, perquè la llum del carrer és més pròpia de Transilvània que de qualsevol ciutat catalana*. I comences a tancar finestres, perquè la pluja ha fet baixar la temperatura, i tens els mugrons que podries tallar vidre, i altres parts dures com pedres, i penses que aquelles activitats que tenies pensades pel proper pont de la Mercè les fara la Rita! Que amb la fresca que comença a cardar no surts de casa encara que en Clos surti per la tele assegurant que la teva zona està perfectament en condicions per edificar.

I mires dins l'armari, i fiques el braç fins al fons, buscant algun jersei de l'any passat, que encara fa olor a polil. I finalment et decideixes a sortir al carrer abrigat, perquè al matí no es pot ni caminar de la fresca que fot, però arriba el migdia i fot un sol que ofega, i tu suant sota aquell jersei on s'hi podria rostir carn de shawarma. I mires al voltant, i la nit arriba abans, i el metro torna a anar ple, i els nanos van amb motxilles de les Bratz o de Spider-Man, i agraeixes no haver de tornar a passar per l'agonia de l'escola o l'institut; i maleeixes a tots els Sants per aquest clima de merda, i per l'any que hauràs d'esperar per tornar a anar de curt, mentre imagines els escolts de les universitàries, sota abrics de llana que gairebé caminen sols, i que fa un parell de setmanes es passejaven en top-less per la platja.

Perquè? Perquè ha de tornar el fred?!

____

* A no ser que visquis, per exemple, a Ultramort**.
** Una salutació des d'aquí a tots els habitants d'Ultramort, altrament coneguts com a zombis.

Sergi
11 comentaris | enllaç permanent
15.09.05  Generador de Sectes

Sí, ho sabem, ens estem fotent en un terreny pantanós. Potser vindrà el mateix Benet XVI en persona a excomulgar-nos, però no podíem evitar publicar un nou generador, aquest cop més obscur i ocult que els altres. Si tens molt poca feina i no saps com canalitzar les energies còsmiques, nosaltres tenim la solució. Has pensat mai en convertir-te en líder espiritual de Masses? Amb el Generador de Sectes podràs donar el primer pas per convertir-te en el Gran Sacerdot de la teva pròpia secta. Nosaltres posem el nom, i tu només has de trobar uns quants adeptes... i a crear un Nou Ordre Mundial!

Sergi
19 comentaris | enllaç permanent
13.09.05  Raons de pes per témer a la Mort

No puc dir que tingui por a la mort. Més aviat em fa més por pensar en allò que ve després, si és que ve alguna cosa. O concretant més, en allò que diuen que ve després de la mort, perquè hi ha més teories sobre què hi ha després de la mort que mites sobre el McDonald's. Creieu-me, hi ha milers de raons per témer a allò que hi hagi després de la mort. Com a mínim, aquí hi ha les meves.

El Cel: Sí, hi ha molta gent que només viu per poder passar el reste de l'Eternitat al cel. Personalment no em veig estirat a un núvol pels segles dels segles, amb ales o sense. Només pensar el conyàs d'estar-se tot el dia estirat sobre un cúmulonimbus sense tele ni internet se'm fot la pell de gallina. Per no dir que t'has de passar el dia alerta esquivant els avions.

L'Infern: Què dir de l'infern? És una idea creada per acollonir al personal. Fa fins i tot mandra pensar que, si per un casual anem a l'infern, la nostra ànima es consumirà eternament entre crits de dolor. Collons, hi ha algú a qui no acolloni la idea?

El limb: Aquesta seria la sala d'espera de les ànimes. Imagineu una sala amb una cua interminable, amb aquells funcionaris a les finestretes que et fan omplir tot de formularis. Imagineu també totes les iaies que s'intenten colar davant teu. Per no parlar de si et mors just després d'una catàstrofe natural, que la cua pot ser monumental, amb aquelles tanques que posen a les atraccions de Port Aventura. A més, jo sóc d'aquells a qui els agrada llegir a les sales d'espera. Amb tants segles d'espera, acabaré amb tots els llibres escrits i per escriure; i jo, ja em perdonareu, però em nego a obrir El Quixot. Buf!

El Paradís: Hi ha una versió gairebé pornogràfica del Cel, que és el Paradís. Se suposa que arribes allà, i hi ha tot de ties en pilotes servin-te raïm i Voll Damms per la cara, i fent tot allò que demanis. Ben sabut és que, en la majoria de parelles grans, qui mor abans és l'home. Qui coi podria viure (o més aviat, morir) sabent que algun dia arribarà la parenta i et trobarà allà, envoltat de dones mamelludes, i borratxo com una cuba? Només de pensar en la sabatilla impactan-me a la cara, m'estremeixo.

El túnnel infinit: Hi ha una variant d'aquesta teoria, que diu que has de creuar un desert a peu durant tota l'Eternitat, fins que estiguis preparat per al teu Destí Final. I jo em pregunto: si em fot pal aixecar-me per anar a pixar quan sóc al sofà, que és una necessitat vital, algú creu realment que m'estaré segles caminant per un túnnel més llarg que el del Metro de Passeig de Gràcia? És que podria passar-me segles assegut, esperant a que passés un taxi, però crec que aquesta opció no l'ha contemplada ningú.

Déu et rep en persona: Alguns creuen que Déu, o els Sants, et reben en persona quan mors. En el meu cas, de ser així, em deuen estar esperant tots amb bats de beisbol i punys americans, perquè tot i que no sóc d'aquells que es caguen en Déu, sí sóc d'aquells que ja ni se'n plantegen l'existència. Si hi ha un Déu, m'està esperant fregant-se les mans.

La reencarnació: Aquesta sí que em fa venir caguera. Perquè ara resulta que som persones humanes, però només de pensar que en una altra vida em toqui ser una cabra o una ovella, amb un d'aquells pastors que viuen sols a la muntanya i van més cremats que la moto d'un hippi... No vull ni pensar-ho!

Ànimes en pena: Tots coneixem aquesta superstició que parla de fantasmes que volten en pena pel món dels homes, a la recerca de missions que mai van complir en vida. Sí, sembla atractiva la idea de poder quedar-te a casa teva pel reste de l'Eternitat, i què dir de la idea d'acollonir a aquells que et cauen malament? Però si en vida no aconsegueixo acabar res d'allò que començo, en mort em pot estar esperant una pissarra gegant plena de post-its... i la mort és per descansar, no fotem!

Poltergeist: Sí, també hi ha manifestacions espirituals d'aquest tipus, o això diuen. Aquests esperits resten al nostre món; però aquest cop, com que no tenen cap missió inacabada, es dediquen a donar pel sac als mortals fent volar coses, tancant i obrint televisions, i coses per l'estil. La putada és que un cop et manifestes, apareixen tot de caçafantasmes i espiritistes que intenten fer-te fora d'aquell lloc. I la veritat, jo el Dr.Venkman l'aguantaria, però com se'm posi davant un Tristanbaker o un Carlos Jesús, sóc capaç de morir-me per segon cop.

Ressuscitar: Quina putada! Fa uns moments eres un mort tan tranquil, que no emprenyava a ningú, i ara resulta que t'has de tornar a aixecar, perquè per un error burocràtic encara no era el teu moment. Molt bé, et despertes i et trobes aquell ambient encoixinat, aquell aire irrespirable, aquella tapa segellada... Collons! Com pot algú esperar que aquesta sigui una bona alternativa a la mort? És més, qui pot esperar que algú mort i enterrat s'aixequi de cop, com qui no vol la cosa? Al menys necessitaries un taüt amb un kit de supervivència (cosa que no sona gaire lògica).

Zombi: En realitat els zombis no són gent morta. De fet, els zombis es fabriquen a partir de gent viva (o això diuen), que passen a ser esclaus incondicionals d'aquell qui els ha creat. No resulta gaire atractiu pensar en aquesta idea, la veritat. Però posant el cas de la mítica idea dels zombis de les pel·lícules, aquells que s'aixequen després de morts amb l'únic objectiu de menjar-se la carn dels vius. Osti, que al principi deu estar bé, perquè menjar n'hi ha per donar i per vendre... però un cop has convertit a tothom en zombi... què collons menges!? Em nego a pensar en morir amb la panxa buida!

Tothom troba allò que creu: Bé, aquesta és una teoria que fa servir molt el gran Terry Pratchett. Diu que tothom troba, després de morir, allò que en vida sempre ha pensat que hi trobaria. En primer lloc sembla un pèl injust, oi? Pots ser un autèntic cabronàs en vida, i acabar a un jardí ple de sueques bissexuals assedegades de sexe, només perquè sempre has pensat que seria així, o bé ser una bona persona que sempre ha pensat que després de la mort hi hauria alguna cosa horrible, i acabis fotut a un forat fastigós ple d'escorpins o alguna cosa per l'estil. Aquesta teoria, de ser certa, ens demostraria que, al cap i a la fi, la vida és per viure-la, que no existeix la justícia. Aleshores... perquè collons creuo els semàfors en verd i ajudo a les iaies a dur les bosses del súper?!? Segur que no m'espera res bo.

Sergi
13 comentaris | enllaç permanent
09.09.05  Audioscrobbler

Ho vaig conèixer a través de l'Ester, però no ha estat fins fa unes hores, al veure-ho a Aphönic, que he descobert que aquest genial invent també funciona amb el reproductor iTunes. Evidentment un, que és tafaner de mena, ha estat investigant aquest programet curiós que farà les delícies d'aquells que, com jo, tingueu el reproductor de mp3 rutllant mentre sou a l'ordinador.

El programet en qüestió es diu Audioscrobbler i, després de detectar les cançons que escoltes, envia la informació a una web, on et crea unes senzilles estadístiques amb la músisca que escoltes. A més, incorpora una base de dades bestial que et permet buscar informació relacionada amb la música que escoltes, i també unir-te a grups o trobar amics amb qui comparteixes gustos musicals. Una mena d'Orkut dedicat a la música, vaja.

Només heu de baixar-vos el plugin des d'aquí, després d'escollir el reproductor que feu servir, i instal·lar-lo. Després creeu el vostre perfil a aquesta mateixa web, i quan torneu a engegar el reproductor us demanarà l'usuari i contrasenya que heu escollit a la web. A partir d'aquí, la web registrarà totes les cançons que aneu escoltant, i crearà unes estadístiques d'allò més curioses. Ara només heu d'agregar els vostres amics, i anar remenant la web. Jo estic encantat amb aquesta nova joguina! :D

Sergi
7 comentaris | enllaç permanent
Dimbo
Última tira
LA FRASE

"Aquest matí, tot just entrar, una mosca s'ha instal·lat sobre la meva taula i ha començat a fregar-se les mans en plan mafiós."

LA COLUMNA

Metges

Només hi ha metges saludables a la TV. Estàs assegut a la sala d'espera i veus com va passant el personal. Mires la senyora del costat, o la mare amb la nena, o l'àvia que mira el terra, i penses què estan fent allà. Curiosament sembla que estiguin molt més saludables que la majoria de metges. Els més vells presenten tota la varietat de vicis sintomàtics, dormir poc, tabac, alcohol i infermeres. Els metges joves estan més pendents de la nova de urgències, que fer-te una mica de cas i és quan et tornes invisible. De vegades per trencar aquella fredor et pregunten quatre tonteries, com per fer-se més propers. Em recorden als taxistes que pretenen començar a parlar d'algun tema i com moltes altres coses quan no hi ha ganes, no n'hi ha. Per això no entenc que, després de tot, quan és va al metge anem en taxi.

GENERADOR DE POBLES
DESCARREGA


descarrega'ls!
Aquesta web està sota llicència Copyleft Creative Commons