« 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 »
SECCIONS

Inici
ForatSutra
La Columna
Tires
Clatellòmetre
L'Oracle

Contacte

GENERADORS

Noms de pagès
Poemes Catalans
Sectes
Reencarnòmetre

ENLLAÇA'NS






enllaça'ns
ENLLAÇOS

catapings
musicamp3
bcnskyline
blocat
racocatalà
viasurf
seo consultant
sergiovillalba


dj further
laMundial.net
maestria de estilos
marc parrot
sonorate
subversive



HOOLIGANISME






COL·LEGUISME

allò que veig
basta de bastas
calítoe
dreadful
embut
erik
ester
flatline
flop!
gemmablog
gumets
jun
lladre
marianitu
mek
menxu
més marge!
nanda
nikto
proudemax
ramon
roger
teseache
trampoline
victima10



.

Llicència Creative Commons

Get Firefox!

06.04.06  La Pedra (número u)

Aprofitant la veta mineral (i mai millor dit) dels últims dies, i per celebrar que espontàniament ha nascut un personatge nou a les tires, he decidit dedicar-li una sèrie pròpia (com es diu allò que fan els americans amb els personatges de les sèries?) de tires còmiques. Sé què penseu: Quina mena de descervellat dedicaria tota una sèrie de tires a una pedra? Un descervellat com jo. Minimalista? Experimentador? Avorrit? Cap d'elles i totes tres a l'hora. Ja tinc fet l'esborrany dels propers quatre capítols, així que haureu d'empassar-vos-els cada dimecres. Som-hi doncs, us presento "La Pedra".

 

Sergi
14 comentaris | enllaç permanent
27.03.06  Gespa

El canvi de temperatura i els escots generosos en són un símptoma evident però, per mi, la primavera no ha arribat oficialment fins que no sento la primera baferada d’olor a gespa. D’acord, és gairebé surrealista parlar d’olor de gespa a una ciutat com Barcelona, que ja de per sí té una olor característica*, però el meu sentit aràcnid em permet percebre l’olor de gespa tallada entre tota la ferum urbana quan arriba la primavera.

I és que la gespa no és només la clau per saber que som a l’equinocci primaveral, també és un element utilíssim i immerescudament despreciat.

Mireu si és apreciada la gespa, que hi ha nombroses expressions que en fan referència. És una expressió col·loquial ben catalana aquella que diu “Aquella pubilla duu una minifaldilla arran de gespa”.  Els angloparlants, per exemple, parlen de gespa quan algú està fumant-se un Fortuna com el de l’acudit; i parlant d’acudits, qui no ha explicat mai aquell antològic acudit que diu: “Riiing! –Sí? –Hola, et truco per la màquina de tallar la gespa. –Collons! Doncs se sent de puta mare!”. És gràcies a la gespa que sabem perquè els barrufets estan contents tot el dia.

Quin altre element natural, sinó, tindria un homòleg artificial amb tantes utilitats? No heu jugat mai al mini-golf? Què me’n dieu d’aquelles pistes encatifades amb gespa artifical, genialment aplicada per a una major tracció i una millor trajectòria de la bola? I no opdem oblidar aquelles cantimplores Laken que dúiem a les excursions de l’escola, forrades d’aquella mena de gespa artificial que assegurava un millor agafament. Per no parlar de la gran utilitat de les catifes de gespa artificial a les exposicions de càmping que, per molt que l’exposició es trobi dins una nau industrial de ciment, situades estratègicament sota la tenda de càmping exposada que ens estem mirant, aquestes catifes aconsegueixen una simulació més que realista de l’entorn natural on podem trobar-nos en una acampada qualsevol.

Però perquè parlar de gespa artificial, quan podem parlar d’aquest element en el seu estat natural? Personalment trobo fascinants aquelles tires de gespa enrotllades que, com si fossin un rotllo de paper d’embolicar, poden deixar un jardí completament nou en un moment. Pareu-vos a pensar en les aplicacions que té aquesta nova tecnologia de gespa cargolada: és igual que els gossos deixin les seves caques als parcs i jardins públics, un cop el parc o jardí estigui saturat de femtes animals (i d’altres deixalles) podem simplement aplicar-hi una capa de Gespil (si no tenia nom, jo ja li he fotut) a sobre i tapar la capa tòxica de sota. És com allò d’escombrar i amagar la porqueria sota l’estora, amb l’avantatge que la porqueria de sota el Gespil serveix també com a fertilitzant natural. Les possibilitats del producte són infinites.

És que estic veient l’anunci: “El teu equip de futbol juga en un camp de cols? Tens un entrenador portuguès que posa en perill els isquiotibials dels teus jugadors més valuosos? Una capa ràpida de Gespil, i en poques hores tindràs muntat un paradís natural al teu estadi. Cuida els teus jugadors amb Gespil. Refusa traductors… perdó, imitacions.”

Però tampoc ens posarem ara a fer campanya, per molt accionistes que siguem, de res. Només volem conscienciar al món de la importància que té la gespa per a la humanitat. Podeu trepitjar-la, jaure-hi, arrossegar-vos-hi, dormir-hi, i fins i tot fumar-vos-la. Però cuideu-la, que en tenim poca i som molts.


___

* Amb una composició aproximada de: 60% fum i CO2, 15% merda en estat gasós, 10% suor que emana dels respiradors del Metro, 8% col bullida i d’altres “aliments”, 4% Varon Dandy o AXE, i un 2% d’ambientador del Cortefiel, que s’enganxa a la roba i no se’n va ni amb detergent Hiroshima (més un 1% d’excipient).

Sergi
8 comentaris | enllaç permanent
15.03.06  Esquimal

Envejo els esquimals perquè no tenen botigues al voltant. L'únic que ha de fer un esquimal per estalviar, és asseure's al davant del seu forat al gel i esperar que algun peix mossegui l'esquer. De fet, un esquimal pot fer-se ric en qüestió de temps, sense més esforç que existir.

A l'Àrtic no hi ha cap carrer comercial -ni no comercial-, i si ets un esquimal no pots sortir al carrer per anar de botigues. L'únic que necessites per iniciar la teva gran aventura empresarial, és trobar-te una moneda*. Així que com a bon esquimal, decideixes dur aquella moneda a la sucursal més propera del Banco Ártico, a uns 4000 Km. Agafes el trineu i els gossos, i li dius a la dona "Eh Maria, que vaig al banc! Tornaré a la nit!", i com que a l'Àrtic els dies duren un colló i part de l'altre, ja tens l'excusa perfecta per fotre el camp de casa (de l'iglú, perdó) durant uns mesos, sense que el sol es pongui ni la dona pugui dir que no l'has avisada.

Un cop al banc, obres un compte al teu nom i ingresses la moneda que has trobat. El tio del taulell et preguntarà si vols aprofitar per fer-te la Visa Iceberg, però pots refusar perfectament l'oferta, perquè ets un esquimal, i a l'Àrtic només hi ha caixers de La Caixa, que et cobren una comissió acollonant. Així que aprofites per donar una volta pel poble, compres un parell de coses, i te'n tornes cap a casa amb el trineu i els gossos.

Quatre-mil quilòmetres més tard, i amb la dona que desprèn vapor d'aigua i treu foc pels queixals i que ja està començant a desglaçar el sostre de l'iglú, arribes a casa amb la teva cartilla i la deses a un calaix. Ara només cal esperar.

Així que passen els dies, les setmanes i els mesos, mentre veus passar els icebergs i pesques peixos al teu forat preferit, i només et preocupes per caçar, menjar i consultar l'actualitat esportiva i els resultats del curling a El Mundo Frigorífico. De tant en tant també serres uns quants blocs de Lego tamany familiar per arreglar l'iglú, i dones menjar a l'orca. I el temps va passant, i recordes quan les dunes de neu eren d'un blanc més blanquinós que les dunes d'ara, que són d'un blanc més brillant. I un bon dia obres un calaix i retrobes aquella cartilla, convertida ara en glaçó, i busques una excusa per fotre el camp del teu iglú durant uns mesos. Així que tornes a agafar el trineu i els gossos, i et menges de nou els 4000 Kms fins al poble més proper. I arribes al banc i consultes el teu saldo, i te n'adones que els interessos han generat una petita fortuna que no saps com gastar-te. Així que treus tots els beneficis del banc i et passeges per les botigues del poble, on et tracten de vostè i precipiten als teus peus amb la visió dels bitllets que sobresurten de les teves butxaques. I tornes a casa amb un trineu Hyundai nou de trinca amb adhesius de la Pirena, i amb un abric polar fet a mida, i carregat de bosses del Pyrenées amb obsequis per a la dona, un parell d'ampolles de whisky, uns quants cartrons de Marlboro i tres o quatre formatges de bola. I arribes a casa de nou, haven-te polit els estalvis, amb aquell trineu últim model i aquell abric a mida, i veus la teva dona amb un posat trist. Preguntes què li passa, i t'ensenya una carta que ha enviat Joan Clos, dient que has de desallotjar la zona, que han de construir-hi un complex turístic amb pista de gel i tot d'equipaments. I mires al teu voltant, i només veus una esplanada de gel infinita, i penses que de tots els icebergs del món, t'han hagut de fotre el teu.

Així que agafes de nou el trineu i tots els bàrtols, i et disposes a canviar de domicili, i penses que tens sort de saber com aconseguir menjar i de com construir-te tu mateix la teva casa. I no pots treure't la idea del cap que, per molt que et separin tres quilòmetres de glaç del fred oceà Àrtic que tens sota els peus, no hi ha res que no es pugui arreglar amb un bon bufador**.



____

* Algú sap quina és la moneda oficial del Pol Nord? El Dòlar Àrtic? El sestercio? L'esquimalín? Seria maco poder pagar coses amb esquimalins. "Quant val, això? Vint esquimalins."

** Soplete per als amics.

Sergi
8 comentaris | enllaç permanent
26.02.06  La Màgia de les Pedres

Hi ha qui diu que en cas de catàstrofe nuclear, cataclisme o combustió espontània del planeta, els únics éssers que sobreviurien, i guanyant de panadera, serien els insectes. Res trobarem de més fals que aquesta afirmació, quan coneguem la veritat: els éssers més duradors i imperibles d'aquest món són, i sempre seran, les pedres. Éssers inerts -d'acord-, però éssers, al cap i a la fi.

Les pedres posseeixen energia i poders insospitables i misteriosos, però l'home sempre ha estat conscient d'aquesta característica mística dels nostres petri-amics, les pedres. Ja coneixien aquests poders els antics egipcis, que van construir un país a base de pedres, i els bretons, de qui vam heretar meravelles pedrerils com ara Stonehenge o els camps de menhirs de Carnac. També ho sabia el Sr.Agostini, que va publicar a finals de l'any passat el col·leccionable La Màgia De Les Pedres, i el Sr.Mediterraneo al crear el mític Mineranova (juguetes para compartir!). Jo mateix tinc un pedrot que, segons va dir-me un cop una depenenta mig hippi, hauria d'estimular la meva creativitat. I no és que hi cregui gaire, en aquestes coses, però quan algú sense sostens et diu que compris, el més possible és que acabis tornant a casa amb 50€ menys i, per extensió, amb tres quilos de pedrots de colors a les buxaques (això sí, amb una de màgia a sobre que ni en Harry Potter en època d'exàmens).

Les pedres són realment màgiques. Com sinó, una cosa tan inútil com una pedra, pot servir per coses tan sorprenents com construir temples mil·lennaris, esmolar un ganivet, rebotar sobre la superfície d'un riu o, degudament llençada, obrir un cap. Testimonis de la vida quotidiana ens recorden que no hem de subestimar el seu poder, i ens demostren que les pedres, si s'emprenyen, tenen tots els números per sortir guanyant. Penseu en cada cop que, màgicament, es desprèn un tros de balcó mentre camines pels carrers de Barcelona. I no és  sorprenent cada cop que una pedra apareix màgicament al nostre ronyó, i surt màgicament pels estrets conductes humans? Quants homes han necessitat la duresa d'una pedra en els moments més 'màgics'... i quantes dones, també en aquests màgics moments, han conjurat aquests éssers inerts, amb allò mític de "dues pedres!".

Sergi
8 comentaris | enllaç permanent
22.02.06  Marcianets

Que si amunt, que si avall, que ves, que torna! La típica excusa del "vaig-de-cul". Se'ns van acumulant els continguts, però aviat tornarem a estar en plena forma (sujuro!). Així que no us preocupeu que, malgrat les feines i les obligacions terrenals, tornem a la càrrega. A més, com diu l'amic MaRCiaNeT (records al col·lectiu Subversive!), preocupar-se és com un balancí, et manté entretingut, però no duu enlloc. I parlant de marcianets! Aquí us deixo un parell de jocs enganxifosos i pixel·lats, com ens agraden a Cal Forat. Diabolika II, de Derek Yu (boníssim, amb genialitats fins i tot als arxius readme!) i Push-Push Penguin, remake retro del mític Pengo. I parlant de píxels! Tornen les tires!


Push-Push Penguin


Diabolika II

Per acabar, no podem desaprofitar l'oportunitat de saludar a l'equip del programa 'Hola Barcelona' de BTV, en especial a l'Anna Solana (veieu-la sense falta cada dimarts a la seva secció internàutica!) que recopila les informacions del seu espai en aquest weblog i a qui agraim la petita empenta. Gràcies Anna!

 

Sergi
6 comentaris | enllaç permanent
18.02.06  Matemàtiques Nacionalistes (Radicals)

Si milions de gent viuen enganxats al Sudoku, no veig perquè no podem dedicar uns minuts, un dissabte al matí, a plantejar-nos -sempre per plaer- un parell de problemes matemàtics. D'acord, jo mai he estat bo en la matèria, però reciclar-se mai fa mal. Deixant de banda els preàmbuls (sempre havia volgut dir això) plantegem, doncs, el problema.

PROBLEMA #1

"Un grup indefinit de persones* decideix caminar des de la Plaça d'Espanya fins a la Plaça de Catalunya, passant per Plaça Universitat, tal com mostra el gràfic.

El grup mantindrà una velocitat constant fins a Plaça Universitat, i accelerarà o perdrà velocitat a partir d'aquest punt, depenent de les càrregues policials, o els atacs de radicals d'extrema dreta. La pregunta és: arribarà aquest grup sense problemes i pacíficament a Plaça Catalunya?"

D'acord, no és un gran enunciat, però el problema té el seu què. El primer pas a seguir és aquell mundialment conegut com 'despejart la èquits'. En aquest cas, X és igual a Plaça, amb la qual cosa ens trobaríem amb el següent.


X = Pl. (plaça)

Ja hem aïllat la X, tal com es veu al gràfic anterior, i hem obtingut el recorregut següent:

Espanya - Universitat - Catalunya

Aquí arriba allò que els anglesos anomenarien 'the tricky part', és a dir, allò que jo anomenaria 'com collons ho explico?'. Per no embolicar-nos, reenunciarem el problema sense les X:

"Un grup de persones decideix caminar d'Espanya fins a Catalunya passant per Universitat a una velocitat constant. Aconseguiran arribar a la fi del recorregut pacíficament i sense problemes?"

Sí, sembla que algú ha pensat, i que aquest recorregut no és del tot aleatori. Fins i tot és gairebé poètic, i amb seguretat parabòlic fins a la medul·la. Tampoc voldria ser del tot explícit, per allò de la pressió (veure problema número 2, més avall). Acabarem l'explicació del problema amb un parell de fórmules totalment innecessàries:

G = Grup indefinit de persones - CP = Càrrega Policial
AF = Atacs Feixistes - DI = Desavinences Internes

G + CP = "Radicales Nacionalistas provocan enfrentamientos en pleno centro de Barcelona. La Policía ha intentado sofocar estos brotes de violencia con gas lacrimógeno e inofensivas balas de goma. La joven de 16 años ingresada en el Hospital Clínico con traumatismo craneoencefálico y magulladuras, resbaló con un bordillo y se dio con una farola.

G + AF = "Radicales nacionalistas y Okupas provocan heridas a joven de 19 años. Los padres del chico aseguran que es un muchacho pacífico y ejemplar, y que la pistola que llevava encima era para uso puramente de coleccionismo. Las balas se las metió algún radical en el bolsillo, claro!"

G + DI = Jo me'n torno a casa meva.

Mirin-se amb calma el problema, i dilluns me'l porten a doble espai i amb Comic Sans 12 a primera hora. I ara passem, breument, al problema número 2.

PROBLEMA #2

"Si un weblog és objecte d'una auditoria per part del jurat d'un concurs de weblogs, que decidirà si aquest weblog té alguna possibilitat de quedar primer en la seva categoria (éssent aquesta categoria "Mejor Blog En Lenguas Constitucionales Distintas Al Castellano") i el weblog en qüestió publica un article com aquest, té alguna possibilitat de guanyar-se les simpaties del jurat**?"

____

* Dos milions i mig segons l'organització, tres-cents catorze segons la Guàrdia Urbana.

** Senyors del jurat, en el termini d'aquesta setmana rebran un pernil i un lot de caves catalans al seu domicili, gentilesa de l'equip d'El Forat. Esperem que siguin del seu gust.

Sergi
3 comentaris | enllaç permanent
14.01.06  Benvolguda Senyoreta Dorff


Benvolguda senyoreta Dorff,

sóc conscient que rebrà desenes i desenes de cartes com aquesta, de gent que l'admira, al llarg del dia. Sé també que no pot respondre-les a totes, i que potser ni tan sols té temps de llegir-les totes, però crec que el meu cas serà diferent, dada l'admiració profunda que sento per vostè i la seva feina, i per la inspiració que em transmet tota la seva obra. He seguit tota la seva trajectòria cinematogràfica, i podria recitar el seu currículum millor que ningú. Sé que per vostè no sóc ningú, però per mi vostè ho és tot. He sentit tantes coses veient les seves pel·ícules, he viscut moments sublims i moments tràgics, i quan em mira als ulls des de la pantalla, sento que sap que sóc allà, que sap que a algun lloc del món estic tornant-li la mirada, amb la mateixa intensitat que vostè em mira. Sé que estarà ocupada, que la fama té aquestes coses, i no espero pas ser especial i rebre cap resposta. Tot i així, la meva adreça figura al revers del sobre. Gràcies per dedicar-me uns minuts de la seva atenció.

Sincerament,

S.Ll.

Benvolguda senyoreta Dorff,

he seguit a través de la premsa les notícies del rodatge on treballa aquestes setmanes. Es troba a un estat llunyà, i probablement no ha passat per la seva ciutat en tots aquests dies. Sé que està sacrificant una gran part de la seva vida personal en benefici de la seva carrera cinematogràfica, i volia transmetre-li un cop més la meva admiració i el meu recolzament incondicional. Potser tampoc llegirà aquesta carta. La meva adreça, com sempre, és al revers del sobre. Gràcies de nou per aquests instants del seu temps, i permeti'm enviar-li una abraçada amistosa.

Sincerament i amb afecte,

S.Ll.

Benvolguda Diane,

l'estrena de la teva pel·lícula ha estat un èxit mundial. Fa tot just una setmana de la Premier, i ja l'he vista sis cops (aquesta nit hi tornaré, ja tinc l'entrada). És curiós, fa poc més d'un mes ningú et coneixia, i ara ets una estrella de renom mundial i una de les noves promeses del cinema. Potser és un pèl agosarat expressar-ho així, però em sento una petita part d'aquest èxit merescut que gaudeixes. Sempre he estat aquí, recolzan-te, creient en tu, i m'encantaria poder compartir amb tu aquests moments tan especials. Sé que no has tingut temps d'escriure'm, amb tantes entrevistes i sessions fotogràfiques. Ho entenc. Ja saps la meva adreça. Una abraçada molt forta.

Amb molt d'afecte,

S.Ll.

Estimada Diane,

no m'he perdut cap de les teves aparicions per la televisió. Estaves fantàstica amb aquell vestit blau! Trobo que has de somriure una mica més, i no ensenyar tant el costat dret, el teu perfil bo és l'altre. És curiós com em sento cada cop que veig totes aquestes cues de suposats fans que volen aconseguir tenir el teu autògraf, o fotografiar-se amb tu. Pobres! Si t'admiressin només una desena part de com jo t'admiro, deixarien d'actuar com animals en estampida i et tindrien una mica més de respecte. Saps? M'agrada pensar en tot aquest èxit, és fantàstic tot el què hem provocat. No deixo de pensar en tu, i en el moment que tornaràs. Escriu-me quan puguis.

Petons i abraçades,

S.Ll.

Estimada Diane,

El teu èxit creix dia a dia, és una bogeria. Encara no m'has escrit, sé que estàs molt ocupada amb tota aquesta estratègia de promoció de la pel·lícula, i amb tots aquests contractes sobtats per aquest any i el següent. Saps que sóc el teu admirador número u, i que he estat esperant la teva resposta cada dia amb impaciència. Però la situació ja comença a ser angoixant. No estic disposat a que tot això que hem aconseguit es giri en contra meva. Per això he seguit tota la teva carrera? Perquè un cop assolit l'èxit te n'oblidis de qui t'ha recolzat més que ningú i ha cregut en tu des del principi? Començo a tenir sentiments contradictoris, però no vull fer-ne un gra massa. Espero poder-t'ho explicar algun dia.

Un petó tendre,

S.Ll.

Diane,

he vist les fotos a una revista. Em sembla fortíssim que et passegis d'aquesta manera amb aquests individus per aquestes platges verges, només perquè tenen prous milions per arribar-hi amb un vaixell privat de tres plantes i jacuzzi. Creia que jo era algú per a tu, que no oblidaries qui t'ha recolzat des que vas sortit de l'escola de teatre. Creia que sentíem alguna cosa l'un per l'altre, i ara descobreixo, en una merda d'article, que surts amb un famós director que té vint anys més que tu. No cal que m'escriguis. Això nostre ha acabat.

S.Ll.

***

Benvolgut senyor Llorens,

la meva feina no em permet respondre a tota la correspondència, tot i que intento llegir totes les cartes que rebo. Com sap, he estat treballant en el meu primer paper protagonista, en una pel·lícula que s'estrenarà mundialment el proper mes de Gener. La correspondència passa per tota una sèrie de filtres que retrassen un pèl la gestió, així que és probable que rebi aquesta carta d'aquí uns mesos. Agraeixo el seu suport i adjunto una fotografia signada. no és gran cosa, però si hagués de fer cas a l'optimista del meu agent, creuria realment que dintre d'uns mesos tindrà un gran valor (disculpi l'acudit). Un cop més, gràcies pel seu suport.

Atentament,

Diane Dorff

 

Sergi
18 comentaris | enllaç permanent
04.01.06  Estancs, segells i Lunnis

Avui, i per no desaprofitar el meu increïble talent, a la feina m'han enviat a buscar segells. Sí, és una feina dura i difícil, però he agafat la morsa pels ullals i m'he dirigit, no sense diligència i professionalitat, cap a l'estanc més proper.

Picant amb la moneda d'euro sobre el taulell, i com si demanés un whisky doble a un Saloon del Far West, m'he dirigit a l'estanquer amb la complicitat d'aquell que reconeix a un igual, de professional a professional. Un segell per Barcelona! / Molt bé, seran vint-i-vuit cèntims. / Em farà un tiquet?

No sé si serà el subidon del moment o què, però quan el bon home ha deixat sobre el taulell el segell en qüestió, he pensat que se'n cardava de mi. En primer lloc, el segell no tenia la vora 'mossegada' com els segells de tota la vida; això és perquè ara ja no fan segells 'llepables', sinó que han substituit aquella matèria entre dolça i fastigosa de tota la vida, per un adhesiu (que dius: han trigat, també), de manera que l'encuny en forma de mossegada només s'obté un cop desenganxat el segell adhesiu de la base. I en segon lloc, ben lluny de posar-hi algun dibuix del Quixot, o d'algun ciclista retirat, els de Correos* han tingut la genial idea de crear una línia de segells amb imatges dels Lunnis. Potser per això m'he encabronat i he deixat anar un discurset indignat a l'estanquer:

"No sé si ens hem entès bé. Li he demanat un segell per Barcelona, i no un cromo del Bollycao. Si vulgués fer-me la col·lecció de cromos dels Lunnis, escriuria al senyor Panini i li demanaria personalment els sobres. Així que ja està posant la mà al calaix, i traient un segell per Barcelona, capicci?"

I potser també per això ell m'ha respost:

"No sé si ens hem entès bé, si és que t'has de graduar la vista, o és que directament et van parir al revés. Així que ja estàs posant la mà al taulell, agafant el segell i el ticket de vint-i-vuit cèntims, i fotent el camp del meu estanc, o et fotré un tacte rectal que et farà venir ganes d'ensetar la llei dels matrimonis homosexuals."

Després d'un subtil "perdó... i quedi's el canvi", he sortit cagant llets de l'estanc, amb els talons tocant-me el cul, a velocitat de supositori de tabasc.

Però ens interessa el tema dels segells (o bé, potser no ens interessa, però a mi sí, així que pots seguir llegint o anar directament als dibuixets). Em pregunto a quin cap-de-cony se li ha acudit posar els Lunnis a un segell de Correus. D'acord, no miro gairebé la TV, i potser sí que amb el rotllo de connectar tant a internet i el món digital he estat desconnectat del món analògic, i potser resulta que això dels Lunnis és un programa d'un contingut intel·lectual comparable al programa de Sánchez-Dragó; i a mi digueu-me llepafils o tocapebrots, però a mi em sembla -i gairebé m'atreviria a afirmar- que això dels Lunnis és un programa de titelles. No sé, eh? Potser m'ho sembla pels pals dels braços, els ninos de roba, els decorats de cartró, en Casademunt... Així que la reflexió final ha estat la següent: Si a Espanya fan segells dels Lunnis, i en el cas hipotètic que a Catalunya tinguéssim un organisme amb la potestat de crear uns segells catalans oficials*, com serien aquests segells? A mi ningú m'ha preguntat, oi? Però pel cas, m'he pres la llibertat d'imaginar-ne alguns que podrien estar perfectament al nivell Lunni.

____

* Correu-vos, en català.

* I donat aquest cas, que fóssim tan cutres com els espanyols (o tan catxondos).

Sergi
18 comentaris | enllaç permanent
Dimbo
Última tira
LA FRASE

"Els gats, quan s'acosten molt a les estufes, es cremen"

Mandarina

+ frases
LA COLUMNA

Metges

Només hi ha metges saludables a la TV. Estàs assegut a la sala d'espera i veus com va passant el personal. Mires la senyora del costat, o la mare amb la nena, o l'àvia que mira el terra, i penses què estan fent allà. Curiosament sembla que estiguin molt més saludables que la majoria de metges. Els més vells presenten tota la varietat de vicis sintomàtics, dormir poc, tabac, alcohol i infermeres. Els metges joves estan més pendents de la nova de urgències, que fer-te una mica de cas i és quan et tornes invisible. De vegades per trencar aquella fredor et pregunten quatre tonteries, com per fer-se més propers. Em recorden als taxistes que pretenen començar a parlar d'algun tema i com moltes altres coses quan no hi ha ganes, no n'hi ha. Per això no entenc que, després de tot, quan és va al metge anem en taxi.

GENERADOR DE POBLES
DESCARREGA


descarrega'ls!
Aquesta web està sota llicència Copyleft Creative Commons