catapings
musicamp3
bcnskyline
blocat
racocatalà
viasurf
seo consultant
sergiovillalba

dj further
laMundial.net
maestria de estilos
marc parrot
sonorate
subversive

allò que veig
basta de bastas
calítoe
dreadful
embut
erik
ester
flatline
flop!
gemmablog
gumets
jun
lladre
marianitu
mek
menxu
més marge!
nanda
nikto
proudemax
ramon
roger
teseache
trampoline
victima10



.

Envejo els esquimals perquè no tenen botigues al voltant. L'únic que ha de fer un esquimal per estalviar, és asseure's al davant del seu forat al gel i esperar que algun peix mossegui l'esquer. De fet, un esquimal pot fer-se ric en qüestió de temps, sense més esforç que existir.

A l'Àrtic no hi ha cap carrer comercial -ni no comercial-, i si ets un esquimal no pots sortir al carrer per anar de botigues. L'únic que necessites per iniciar la teva gran aventura empresarial, és trobar-te una moneda*. Així que com a bon esquimal, decideixes dur aquella moneda a la sucursal més propera del Banco Ártico, a uns 4000 Km. Agafes el trineu i els gossos, i li dius a la dona "Eh Maria, que vaig al banc! Tornaré a la nit!", i com que a l'Àrtic els dies duren un colló i part de l'altre, ja tens l'excusa perfecta per fotre el camp de casa (de l'iglú, perdó) durant uns mesos, sense que el sol es pongui ni la dona pugui dir que no l'has avisada.

Un cop al banc, obres un compte al teu nom i ingresses la moneda que has trobat. El tio del taulell et preguntarà si vols aprofitar per fer-te la Visa Iceberg, però pots refusar perfectament l'oferta, perquè ets un esquimal, i a l'Àrtic només hi ha caixers de La Caixa, que et cobren una comissió acollonant. Així que aprofites per donar una volta pel poble, compres un parell de coses, i te'n tornes cap a casa amb el trineu i els gossos.

Quatre-mil quilòmetres més tard, i amb la dona que desprèn vapor d'aigua i treu foc pels queixals i que ja està començant a desglaçar el sostre de l'iglú, arribes a casa amb la teva cartilla i la deses a un calaix. Ara només cal esperar.

Així que passen els dies, les setmanes i els mesos, mentre veus passar els icebergs i pesques peixos al teu forat preferit, i només et preocupes per caçar, menjar i consultar l'actualitat esportiva i els resultats del curling a El Mundo Frigorífico. De tant en tant també serres uns quants blocs de Lego tamany familiar per arreglar l'iglú, i dones menjar a l'orca. I el temps va passant, i recordes quan les dunes de neu eren d'un blanc més blanquinós que les dunes d'ara, que són d'un blanc més brillant. I un bon dia obres un calaix i retrobes aquella cartilla, convertida ara en glaçó, i busques una excusa per fotre el camp del teu iglú durant uns mesos. Així que tornes a agafar el trineu i els gossos, i et menges de nou els 4000 Kms fins al poble més proper. I arribes al banc i consultes el teu saldo, i te n'adones que els interessos han generat una petita fortuna que no saps com gastar-te. Així que treus tots els beneficis del banc i et passeges per les botigues del poble, on et tracten de vostè i precipiten als teus peus amb la visió dels bitllets que sobresurten de les teves butxaques. I tornes a casa amb un trineu Hyundai nou de trinca amb adhesius de la Pirena, i amb un abric polar fet a mida, i carregat de bosses del Pyrenées amb obsequis per a la dona, un parell d'ampolles de whisky, uns quants cartrons de Marlboro i tres o quatre formatges de bola. I arribes a casa de nou, haven-te polit els estalvis, amb aquell trineu últim model i aquell abric a mida, i veus la teva dona amb un posat trist. Preguntes què li passa, i t'ensenya una carta que ha enviat Joan Clos, dient que has de desallotjar la zona, que han de construir-hi un complex turístic amb pista de gel i tot d'equipaments. I mires al teu voltant, i només veus una esplanada de gel infinita, i penses que de tots els icebergs del món, t'han hagut de fotre el teu.

Així que agafes de nou el trineu i tots els bàrtols, i et disposes a canviar de domicili, i penses que tens sort de saber com aconseguir menjar i de com construir-te tu mateix la teva casa. I no pots treure't la idea del cap que, per molt que et separin tres quilòmetres de glaç del fred oceà Àrtic que tens sota els peus, no hi ha res que no es pugui arreglar amb un bon bufador**.

____

* Algú sap quina és la moneda oficial del Pol Nord? El Dòlar Àrtic? El sestercio? L'esquimalín? Seria maco poder pagar coses amb esquimalins. "Quant val, això? Vint esquimalins."

** Soplete per als amics.

Hi ha qui diu que en cas de catàstrofe nuclear, cataclisme o combustió espontània del planeta, els únics éssers que sobreviurien, i guanyant de panadera, serien els insectes. Res trobarem de més fals que aquesta afirmació, quan coneguem la veritat: els éssers més duradors i imperibles d'aquest món són, i sempre seran, les pedres. Éssers inerts -d'acord-, però éssers, al cap i a la fi.

Les pedres posseeixen energia i poders insospitables i misteriosos, però l'home sempre ha estat conscient d'aquesta característica mística dels nostres petri-amics, les pedres. Ja coneixien aquests poders els antics egipcis, que van construir un país a base de pedres, i els bretons, de qui vam heretar meravelles pedrerils com ara Stonehenge o els camps de menhirs de Carnac. També ho sabia el Sr.Agostini, que va publicar a finals de l'any passat el col·leccionable La Màgia De Les Pedres, i el Sr.Mediterraneo al crear el mític Mineranova (juguetes para compartir!). Jo mateix tinc un pedrot que, segons va dir-me un cop una depenenta mig hippi, hauria d'estimular la meva creativitat. I no és que hi cregui gaire, en aquestes coses, però quan algú sense sostens et diu que compris, el més possible és que acabis tornant a casa amb 50€ menys i, per extensió, amb tres quilos de pedrots de colors a les buxaques (això sí, amb una de màgia a sobre que ni en Harry Potter en època d'exàmens).

Les pedres són realment màgiques. Com sinó, una cosa tan inútil com una pedra, pot servir per coses tan sorprenents com construir temples mil·lennaris, esmolar un ganivet, rebotar sobre la superfície d'un riu o, degudament llençada, obrir un cap. Testimonis de la vida quotidiana ens recorden que no hem de subestimar el seu poder, i ens demostren que les pedres, si s'emprenyen, tenen tots els números per sortir guanyant. Penseu en cada cop que, màgicament, es desprèn un tros de balcó mentre camines pels carrers de Barcelona. I no és  sorprenent cada cop que una pedra apareix màgicament al nostre ronyó, i surt màgicament pels estrets conductes humans? Quants homes han necessitat la duresa d'una pedra en els moments més 'màgics'... i quantes dones, també en aquests màgics moments, han conjurat aquests éssers inerts, amb allò mític de "dues pedres!".

Que si amunt, que si avall, que ves, que torna! La típica excusa del "vaig-de-cul". Se'ns van acumulant els continguts, però aviat tornarem a estar en plena forma (sujuro!). Així que no us preocupeu que, malgrat les feines i les obligacions terrenals, tornem a la càrrega. A més, com diu l'amic MaRCiaNeT (records al col·lectiu Subversive!), preocupar-se és com un balancí, et manté entretingut, però no duu enlloc. I parlant de marcianets! Aquí us deixo un parell de jocs enganxifosos i pixel·lats, com ens agraden a Cal Forat. Diabolika II, de Derek Yu (boníssim, amb genialitats fins i tot als arxius readme!) i Push-Push Penguin, remake retro del mític Pengo. I parlant de píxels! Tornen les tires!

Push-Push Penguin

Diabolika II

Per acabar, no podem desaprofitar l'oportunitat de saludar a l'equip del programa 'Hola Barcelona' de BTV, en especial a l'Anna Solana (veieu-la sense falta cada dimarts a la seva secció internàutica!) que recopila les informacions del seu espai en aquest weblog i a qui agraim la petita empenta. Gràcies Anna!

Si milions de gent viuen enganxats al Sudoku, no veig perquè no podem dedicar uns minuts, un dissabte al matí, a plantejar-nos -sempre per plaer- un parell de problemes matemàtics. D'acord, jo mai he estat bo en la matèria, però reciclar-se mai fa mal. Deixant de banda els preàmbuls (sempre havia volgut dir això) plantegem, doncs, el problema.

PROBLEMA #1

"Un grup indefinit de persones* decideix caminar des de la Plaça d'Espanya fins a la Plaça de Catalunya, passant per Plaça Universitat, tal com mostra el gràfic.

El grup mantindrà una velocitat constant fins a Plaça Universitat, i accelerarà o perdrà velocitat a partir d'aquest punt, depenent de les càrregues policials, o els atacs de radicals d'extrema dreta. La pregunta és: arribarà aquest grup sense problemes i pacíficament a Plaça Catalunya?"

D'acord, no és un gran enunciat, però el problema té el seu què. El primer pas a seguir és aquell mundialment conegut com 'despejart la èquits'. En aquest cas, X és igual a Plaça, amb la qual cosa ens trobaríem amb el següent.

X = Pl. (plaça)

Ja hem aïllat la X, tal com es veu al gràfic anterior, i hem obtingut el recorregut següent:

Espanya - Universitat - Catalunya

Aquí arriba allò que els anglesos anomenarien 'the tricky part', és a dir, allò que jo anomenaria 'com collons ho explico?'. Per no embolicar-nos, reenunciarem el problema sense les X:

"Un grup de persones decideix caminar d'Espanya fins a Catalunya passant per Universitat a una velocitat constant. Aconseguiran arribar a la fi del recorregut pacíficament i sense problemes?"

Sí, sembla que algú ha pensat, i que aquest recorregut no és del tot aleatori. Fins i tot és gairebé poètic, i amb seguretat parabòlic fins a la medul·la. Tampoc voldria ser del tot explícit, per allò de la pressió (veure problema número 2, més avall). Acabarem l'explicació del problema amb un parell de fórmules totalment innecessàries:

G = Grup indefinit de persones - CP = Càrrega Policial
AF = Atacs Feixistes - DI = Desavinences Internes

G + CP = "Radicales Nacionalistas provocan enfrentamientos en pleno centro de Barcelona. La Policía ha intentado sofocar estos brotes de violencia con gas lacrimógeno e inofensivas balas de goma. La joven de 16 años ingresada en el Hospital Clínico con traumatismo craneoencefálico y magulladuras, resbaló con un bordillo y se dio con una farola.

G + AF = "Radicales nacionalistas y Okupas provocan heridas a joven de 19 años. Los padres del chico aseguran que es un muchacho pacífico y ejemplar, y que la pistola que llevava encima era para uso puramente de coleccionismo. Las balas se las metió algún radical en el bolsillo, claro!"

G + DI = Jo me'n torno a casa meva.

Mirin-se amb calma el problema, i dilluns me'l porten a doble espai i amb Comic Sans 12 a primera hora. I ara passem, breument, al problema número 2.

PROBLEMA #2

"Si un weblog és objecte d'una auditoria per part del jurat d'un concurs de weblogs, que decidirà si aquest weblog té alguna possibilitat de quedar primer en la seva categoria (éssent aquesta categoria "Mejor Blog En Lenguas Constitucionales Distintas Al Castellano") i el weblog en qüestió publica un article com aquest, té alguna possibilitat de guanyar-se les simpaties del jurat**?"

____

* Dos milions i mig segons l'organització, tres-cents catorze segons la Guàrdia Urbana.

** Senyors del jurat, en el termini d'aquesta setmana rebran un pernil i un lot de caves catalans al seu domicili, gentilesa de l'equip d'El Forat. Esperem que siguin del seu gust.

Benvolguda senyoreta Dorff,

sóc conscient que rebrà desenes i desenes de cartes com aquesta, de gent que l'admira, al llarg del dia. Sé també que no pot respondre-les a totes, i que potser ni tan sols té temps de llegir-les totes, però crec que el meu cas serà diferent, dada l'admiració profunda que sento per vostè i la seva feina, i per la inspiració que em transmet tota la seva obra. He seguit tota la seva trajectòria cinematogràfica, i podria recitar el seu currículum millor que ningú. Sé que per vostè no sóc ningú, però per mi vostè ho és tot. He sentit tantes coses veient les seves pel·ícules, he viscut moments sublims i moments tràgics, i quan em mira als ulls des de la pantalla, sento que sap que sóc allà, que sap que a algun lloc del món estic tornant-li la mirada, amb la mateixa intensitat que vostè em mira. Sé que estarà ocupada, que la fama té aquestes coses, i no espero pas ser especial i rebre cap resposta. Tot i així, la meva adreça figura al revers del sobre. Gràcies per dedicar-me uns minuts de la seva atenció.

Sincerament,

S.Ll.

Benvolguda senyoreta Dorff,

he seguit a través de la premsa les notícies del rodatge on treballa aquestes setmanes. Es troba a un estat llunyà, i probablement no ha passat per la seva ciutat en tots aquests dies. Sé que està sacrificant una gran part de la seva vida personal en benefici de la seva carrera cinematogràfica, i volia transmetre-li un cop més la meva admiració i el meu recolzament incondicional. Potser tampoc llegirà aquesta carta. La meva adreça, com sempre, és al revers del sobre. Gràcies de nou per aquests instants del seu temps, i permeti'm enviar-li una abraçada amistosa.

Sincerament i amb afecte,

S.Ll.

Benvolguda Diane,

l'estrena de la teva pel·lícula ha estat un èxit mundial. Fa tot just una setmana de la Premier, i ja l'he vista sis cops (aquesta nit hi tornaré, ja tinc l'entrada). És curiós, fa poc més d'un mes ningú et coneixia, i ara ets una estrella de renom mundial i una de les noves promeses del cinema. Potser és un pèl agosarat expressar-ho així, però em sento una petita part d'aquest èxit merescut que gaudeixes. Sempre he estat aquí, recolzan-te, creient en tu, i m'encantaria poder compartir amb tu aquests moments tan especials. Sé que no has tingut temps d'escriure'm, amb tantes entrevistes i sessions fotogràfiques. Ho entenc. Ja saps la meva adreça. Una abraçada molt forta.

Amb molt d'afecte,

S.Ll.

Estimada Diane,

no m'he perdut cap de les teves aparicions per la televisió. Estaves fantàstica amb aquell vestit blau! Trobo que has de somriure una mica més, i no ensenyar tant el costat dret, el teu perfil bo és l'altre. És curiós com em sento cada cop que veig totes aquestes cues de suposats fans que volen aconseguir tenir el teu autògraf, o fotografiar-se amb tu. Pobres! Si t'admiressin només una desena part de com jo t'admiro, deixarien d'actuar com animals en estampida i et tindrien una mica més de respecte. Saps? M'agrada pensar en tot aquest èxit, és fantàstic tot el què hem provocat. No deixo de pensar en tu, i en el moment que tornaràs. Escriu-me quan puguis.

Petons i abraçades,

S.Ll.

Estimada Diane,

El teu èxit creix dia a dia, és una bogeria. Encara no m'has escrit, sé que estàs molt ocupada amb tota aquesta estratègia de promoció de la pel·lícula, i amb tots aquests contractes sobtats per aquest any i el següent. Saps que sóc el teu admirador número u, i que he estat esperant la teva resposta cada dia amb impaciència. Però la situació ja comença a ser angoixant. No estic disposat a que tot això que hem aconseguit es giri en contra meva. Per això he seguit tota la teva carrera? Perquè un cop assolit l'èxit te n'oblidis de qui t'ha recolzat més que ningú i ha cregut en tu des del principi? Començo a tenir sentiments contradictoris, però no vull fer-ne un gra massa. Espero poder-t'ho explicar algun dia.

Un petó tendre,

S.Ll.

Diane,

he vist les fotos a una revista. Em sembla fortíssim que et passegis d'aquesta manera amb aquests individus per aquestes platges verges, només perquè tenen prous milions per arribar-hi amb un vaixell privat de tres plantes i jacuzzi. Creia que jo era algú per a tu, que no oblidaries qui t'ha recolzat des que vas sortit de l'escola de teatre. Creia que sentíem alguna cosa l'un per l'altre, i ara descobreixo, en una merda d'article, que surts amb un famós director que té vint anys més que tu. No cal que m'escriguis. Això nostre ha acabat.

S.Ll.

***

Benvolgut senyor Llorens,

la meva feina no em permet respondre a tota la correspondència, tot i que intento llegir totes les cartes que rebo. Com sap, he estat treballant en el meu primer paper protagonista, en una pel·lícula que s'estrenarà mundialment el proper mes de Gener. La correspondència passa per tota una sèrie de filtres que retrassen un pèl la gestió, així que és probable que rebi aquesta carta d'aquí uns mesos. Agraeixo el seu suport i adjunto una fotografia signada. no és gran cosa, però si hagués de fer cas a l'optimista del meu agent, creuria realment que dintre d'uns mesos tindrà un gran valor (disculpi l'acudit). Un cop més, gràcies pel seu suport.

Atentament,

Diane Dorff

Avui, i per no desaprofitar el meu increïble talent, a la feina m'han enviat a buscar segells. Sí, és una feina dura i difícil, però he agafat la morsa pels ullals i m'he dirigit, no sense diligència i professionalitat, cap a l'estanc més proper.

Picant amb la moneda d'euro sobre el taulell, i com si demanés un whisky doble a un Saloon del Far West, m'he dirigit a l'estanquer amb la complicitat d'aquell que reconeix a un igual, de professional a professional. Un segell per Barcelona! / Molt bé, seran vint-i-vuit cèntims. / Em farà un tiquet?

No sé si serà el subidon del moment o què, però quan el bon home ha deixat sobre el taulell el segell en qüestió, he pensat que se'n cardava de mi. En primer lloc, el segell no tenia la vora 'mossegada' com els segells de tota la vida; això és perquè ara ja no fan segells 'llepables', sinó que han substituit aquella matèria entre dolça i fastigosa de tota la vida, per un adhesiu (que dius: han trigat, també), de manera que l'encuny en forma de mossegada només s'obté un cop desenganxat el segell adhesiu de la base. I en segon lloc, ben lluny de posar-hi algun dibuix del Quixot, o d'algun ciclista retirat, els de Correos* han tingut la genial idea de crear una línia de segells amb imatges dels Lunnis. Potser per això m'he encabronat i he deixat anar un discurset indignat a l'estanquer:

"No sé si ens hem entès bé. Li he demanat un segell per Barcelona, i no un cromo del Bollycao. Si vulgués fer-me la col·lecció de cromos dels Lunnis, escriuria al senyor Panini i li demanaria personalment els sobres. Així que ja està posant la mà al calaix, i traient un segell per Barcelona, capicci?"

I potser també per això ell m'ha respost:

"No sé si ens hem entès bé, si és que t'has de graduar la vista, o és que directament et van parir al revés. Així que ja estàs posant la mà al taulell, agafant el segell i el ticket de vint-i-vuit cèntims, i fotent el camp del meu estanc, o et fotré un tacte rectal que et farà venir ganes d'ensetar la llei dels matrimonis homosexuals."

Després d'un subtil "perdó... i quedi's el canvi", he sortit cagant llets de l'estanc, amb els talons tocant-me el cul, a velocitat de supositori de tabasc.

Però ens interessa el tema dels segells (o bé, potser no ens interessa, però a mi sí, així que pots seguir llegint o anar directament als dibuixets). Em pregunto a quin cap-de-cony se li ha acudit posar els Lunnis a un segell de Correus. D'acord, no miro gairebé la TV, i potser sí que amb el rotllo de connectar tant a internet i el món digital he estat desconnectat del món analògic, i potser resulta que això dels Lunnis és un programa d'un contingut intel·lectual comparable al programa de Sánchez-Dragó; i a mi digueu-me llepafils o tocapebrots, però a mi em sembla -i gairebé m'atreviria a afirmar- que això dels Lunnis és un programa de titelles. No sé, eh? Potser m'ho sembla pels pals dels braços, els ninos de roba, els decorats de cartró, en Casademunt... Així que la reflexió final ha estat la següent: Si a Espanya fan segells dels Lunnis, i en el cas hipotètic que a Catalunya tinguéssim un organisme amb la potestat de crear uns segells catalans oficials*, com serien aquests segells? A mi ningú m'ha preguntat, oi? Però pel cas, m'he pres la llibertat d'imaginar-ne alguns que podrien estar perfectament al nivell Lunni.

____

* Correu-vos, en català.

* I donat aquest cas, que fóssim tan cutres com els espanyols (o tan catxondos).

Ja ho tenim tot preparat per celebrar el Cap d'Any. El temps i les obligacions estrenyen, i el preu és tenir això a la deriva. Hi ha un munt de coses per explicar, que a dues hores i mitja de l'entrada del 2006 ni deixarien gaudir de la celebració familiar ni -no ens enganyem- a aquestes hores ningú se les posarà a llegir.

Tot i això, no podem acomiadar l'any sense dir quatre paraules, tot i que siguin seques i més serioses que de costum. Ha estat un bon any per El Forat, en general: hem estat personatges de còmic a Foratrix, ens hem demelenat amb els generadors, i s'han fet ressò de la web un munt de mitjans; en especial hem d'agrair a RAC105, SER Catalunya i CityTV l'spam mediàtic que ens han fet per la patilla (una abraçada al Llucià, al Crisol, i als seus respectius equips).

Per acabar i no perdre'ns la borratxera descomunal d'aquesta nit (que promet!), us transmetem a tots, sense excepció, un desig ja habitual, però de tot cor: que l'any que arriba vingui farcit de bones sorpreses, millors que l'any que deixem enrera. Una abraçada i, com no...

FELIÇ ANY NOU

Havent tornat de la Ciutat dels Set Turons, geogràficament situada als cordons de La Bota, i després d'haver viscut entre romans el temps suficient per saber que on millor poden ser és ben lluny, em sento amb l'obligació de parlar d'aquesta ciutat que, més que un nucli urbà, és un tros d'història incrustat al mapa. Parlem, doncs, de Roma.

Roma és una ciutat que podem reconèixer, bàsicament, perquè els seus monuments no caben a la càmera de fotos per molt que t'allunyis. Hom pot passejar per Roma i farcir gigabytes amb fotos i fotos dels milers de monuments i restes històrics espectaculars que apareixen quan girem qualsevol cantonada. Els romans estan orgullosos dels seus monuments que, val a dir, estan impecables. De fet, els romans han invertit tant de temps i diners per restaurar i acondicionar els seus monuments per a fer-los evitables, que s'han oblidat d'arreglar els carrers de la ciutat. Això, o és que els hi encanten les llambordes. No havia vist tanta llamborda junta des de l'escena de la lapidació a Barrabàs (ja disponible en DVD, per cert). Els carrers i les voreres estan tan oberts, i tan plens de forats, que un arriba a pensar que Joan Clos és el Pare Noel. Caminar per Roma i mirar cap amunt és, directament, un suïcidi. Després d'ensopegar per enèsima vegada amb les -diguem-ne- irregularitats del terreny, acabes descobrint què és allò de la caidita de Roma, fins al punt de sentir-te humiliantment part de la història.

Però si una cosa té Roma, per sobre dels monuments i les llambordes, és Espanyols. Però Espanyols amb E majúscula, perquè no parlem d'europeus corrents, no: els Espanyols, a Roma, són arquitectes, arqueòlegs, i Doctors Honoris Causa en qualsevol matèria que tingui que veure amb pedres, civilitzacions antigues i aportacions històriques d'alt nivell. Quan un passeja per Roma i sobtadament escolta coses com "Esto es como España pero, por lo menos, elevado a lo cuadruple", es pregunta com collons després de l'Imperi Romà, l'Imperi Espanyol va arribar a ser el més important del món*.

Tornem al tema urbanisme: Roma només té dues línies de Metro, que creuen la ciutat en forma d'una gran X, que passa per bona part dels monuments més visitats. Un es pregunta perquè collons a una ciutat com Roma no hi ha més línies de Metro, i la resposta apareix sola quan pensem en la de tones i tones de documents històrics en forma de pedra que poden apareixer fent un forat a terra. Perquè a Espanya surten entrenadors de futbol de sota les pedres, però a Roma surten pedres de sota les pedres. Aquesta manca de transport subterrani a una gran ciutat com aquesta, fa que proliferin les línies d'autobús i, sobretot, els desplaçaments en cotxe i motocicleta. Arribat aquest punt podem afirmar que, creuar un carrer a Roma, no té res a envejar al paracaigudisme, i podríem encabir-ho dins la categoria d'esports d'aventura. El tòpic que diu que els romans condueixen molt malament és completament fals; la realitat és que condueixen com uns Putos Kamikazes. On són els semàfors a Roma? Nosaltres encara els busquem.

Però els romans ja s'han acostumat a aquest caos circulatori de la ciutat. Els vianants creuen els carrers pel mig (que dius: són de Sants?), els cotxes es tallen els uns als altres, i ningú s'escridassa; simplement ho accepten com a un fet normal. I ja que se'ls hi en fot qui tingui prioritat als carrers, on t'hi podries jugar la vida, no és estrany descobrir que els habitants de Roma no respecten ni les cues i es colen per tot arreu on poden, i el curiós és que a aquells que esperen a la cua no sembla que els hi importi gaire.

Tot i això, un cop acostumats a la caòtica voràgine urbana d'aquesta ciutat, val a dir que ens han tractat molt bé, i que havent fet volar els diners (i mai millor dit) a la Fontana de Trevi, i en compliment de la llegenda, només cal esperar que el temps ens hi torni a dur. Fins aleshores, a rivederci, Roma.

____

* Un també s'adona que, amb elements així, la inquisició no era una idea tan descabellada.