|
|
| 06.11.02 Més Poe i menys LSSI |  Espero que no m'empaperin per això els de La SantíSima Inquisició (LSSI), però jo em sento generós i vull compartir amb vosaltres un text que, val a dir, té el seu pertinent copyright i drets d'autor. Així que jo simplement em limito a difondre'l i animar a la gent a que respecti els drets d'autor i totes aquestes coses que, encara que aquest Govern Autoritari de Nova Generació ens tracti d'imbècils i hi foti la pota fins al fons, ens havíem adonat que eren temes a respectar sense la intervenció divina del Neofranquisme Nacionalista Espanyol Excloent (sí, els mateixos que volen fer creure que Nacionalisme és igual que Terrorisme i que actua dia sí dia també de manera anticonstitucional, només pel sol fet de no respectar certes llibertats). En fi, què dir sobre algú que diu que els dominis '.es' no podran tenir menys de 3 caràcters, i que són els amos i senyors de la flamant www.pp.es (això no són dos caràcters?). En fi, aquí va un e-book força interessant. Per a vosaltres!
[EDGAR ALLAN POE] Sergi 0 comentaris | enllaç permanent |
| 29.10.02 Assaig Filosòfic sobre les Sensacions |  Lucía. Un nom que mai m'havia dit res. Fins que, fa uns anys, la vaig conèixer a ella. Una persona amb un món interior tan gran, amb una mirada tan viva i una intel·ligència tan accentuada, que de vegades em fa por i tot. Només ella pot escriure coses com aquesta...
|
ASSAIG FILOSÒFIC SOBRE LES SENSACIONS
per Lucía Méndez - trad. Sergi Llorens |
-Ho recordes? Era tan meravellós, de vegades desitjo haver-me quedat en aquell moment pel reste de la meva vida.
-Bé, només va ser fa dos anys, però des que va acabar, la vida transcorre d'una altra forma. Et pares a pensar i el temps no és només segons o dies, sinó els sentiments i els records; quan els sentimentssón més forts, el temps transcorre amb una fugacitat gairebé dolençosa, en canvi quan arriba el moment de recordar, passa lent i silenciós. És com si el Món ens donés el do de controlar el nostre temps, però ho fa d'una manera confusa.
-És clar que és bonic, un record és molt bell. D'alguna manera, la vida és un record. Però si comparem record amb sensació, és preferible una sensació, no ho creus?
-Opino igual, una sensació és com un trosset de món que creem. De vegades donem vida a una bombolla de felicitat, d'altres de tristor. Sigui el que sigui, són sensacions molt penetrants, tots els nostres sentits s'il·luminen i cobren vida, com si estiguessin morts i vers un moment d'intensitat despertessin amb ganes de riure, plorar, besar, observar, escoltar, captar essències; en definitiva, amb ganes de sentir. Aleshores el nostre tacte riu, la nostra vista riu, el nostre olfacte riu, tot el nostre cos és reflexe d'una sensació. Quan estem tristos no sols ho mostra el nostre somriure. És increïble, certament preciós.
No ho sé, la meva edat no em dóna el do d'aquest coneixement, potser amb el temps les sensacions perden intensitat, seria realment trist. però de qualsevol manera, suposo que passarà així.
Perquè les sensacions estan relacionades, molt habitualment amb els somnis, il·lusiona i esperances. De vegades els sentiments són sorprenents i inesperats ja que mai havies somiat res així, i això afegeix una magia subtil i nova; en d'altres moments són iguals a les nostres il·lusions i inspira un dolç estat de somiejament; en moltes ocasions les sensacions esdevenen en contra de les nostres esperances, el que esperàvem es mostra sever i trist; el que passa com havíem somiat resulta decepcionant per no trobar-se a l'alçada del nostre somni i, en altres ocasions, quan les coses esdevenen al contrari de les nostres esperances, ens contradiem tant que el canvi ens alegra. Tot això depenent de les circumstàncies.
És clar, això també s'ha de tenir en compte, no tots els sentiments tenen la mateixa grandiositat, cada persona viu les coses d'una manera, i no tot el que passa en aquest món és quelcom realment intens i excitant. També hem de tenir en compte les petites sensacions, un raig de sol que t'acaricia el coll, o simplement un contrast de colors, tot compta tot i que moltes vegades no ho apreciem.
Sé que m'estic allunyant del que m'has preguntat, però necessitava explicar tot això per seguir amb la meva idea. Bé, després d'aquesta explicació, puc estimar que és possibleque, amb el pas dels anys, les persones vagin perdent les esperances, il·lusions i somnis, o d'haver somiat tant que res els sorprengui. És possible que simplement es tanquin en les seves preocupacions i els seus records, o que la proximitat de la mort els allunyi dels somnis i acosti els records. Com a resultat de la manca de somnis, esperances i il·lusions, les sensacions que es viuen són menys intenses. Tot i que sempre queda la possibilitat que jo sigui massa somiadora i vegi el Món així.
És bo que em recolzis, ja m'he acostumat que sigui sempre així.
Després de tot, espero no deixar mai de somiar.
_______________________________________
Si desitges una còpia de l'original en castellà, posa't en contacte amb l'autora a chicaarrecife@hotmail.com Sergi 0 comentaris | enllaç permanent |
| 28.10.02 Para todos |  Per dur a terme aquest exercici hem de posar accent argentí, i pensar en castellà (o era al revés?). Intenta prendre-ho com un joc, no és més que això. Aquí comença:
Para los rinocerontes, para los ecuatorianos, para los correcaminos, para los vegetarianos, para los ornitorrincos, para los arrepentidos, para los adormecidos, para los interesados, para los alicaídos, para los metalizados, para los estegosaurios, para los envenenados, para los avanguardistas, para los americanos, para los motorizados, para los camaleones, para los barbilampiños, para los carabineros, para los correveydiles, para los guantanameros, para los bobalicones, para los enternecidos, para los percusionistas.
Què els uneix a tots? Aaaah... Aquí està el quid de la qüestió! Creus que ho saps? Il·lustra'ns amb la teva sapiència i deixa un missatge (si vols)...
...para los enmohecidos, para los encendedores, para los escaladores... Sergi 0 comentaris | enllaç permanent |
| 26.10.02 Quina nit! |  Quina nit! No se'ns pot deixar sols. Anem pels carrers, sense pensar en el ridícul, sense pensar en què diran, i sempre acabem donant l'espectacle.
Ahir tenia moltes ganes de veure'ls a tots, per alguna extranya raó em feia molta més il·lusió quedar per la nit que de costum. I hi vam ser tots. Com sempre, la vam liar.
Qualsevol que ens vegi partint-nos de riure, a altes hores de la matinada, pels carrers de gràcia, es deurà pensar que la joventut s'està perdent. La veritat és que, de moltes d'aquestes nits de bogeries, en surten moltes idees que desemboquen en genialitats!
Teories sobre la percepció de les tortugues i els mosquits que desemboquen en acudits de borratxos que guanyen tortugues a la fira, un vell espontani que fa sorolls d'ambulància, una trucada telefònica a algú que vol humanitzar el món, l'escenificació d'un partit de beisbol o demanar diners als cotxes que passen fent malabars pujat a les espatlles d'algú; qui fa tot això, a més de no tenir vergonya, es desperta amb un somriure el dia següent, amb la sensació d'haver passat una gran nit amb els amics, d'aquelles que no s'obliden.
Sergio, Aida, Edgar, Álvaro, Carol, Paco, Sònia, Joan... Sense vosaltres, aquesta nit no hauria estat tan gran!!!! Sergi 0 comentaris | enllaç permanent |
| 25.10.02 Serà l'edat...? |  És curiós com està cambiant el meu punt de vista en molts aspectes. Des que no estic per punyetes, moltes coses no em semblen prou serioses. Serà que m'estic fent gran? De petit, sempre m'havia agradat anar amb gent més gran, observar i intentar estar a l'alçada de la situació. Ara, que comencen a pesar-me els anys -i molts em perdonaran, sóc conscient de com en sóc, de criatura- m'envolto de gent més jove, un, dos tres... fins i tot cinc anys menys. I no m'importa. Ans al contrari, veient com de centrades poden estar les persones, em consola pensar que jo podia ser prou persona fa 5 o 6 anys.
Per norma general, em nego a pensar que una persona amb 16 o 17 anys és una criatura. Crec que tots aprenem de tots i, per la mateixa regla de tres, tenim molt a ensenyar. I l'important és compartir per aprendre. Tot en el seu moment, això sí.
Aquests últims dies, percebo en el comportament de certes persones, un lleuger aire -diguem-ne- infantiloide. Coi! Ho escric i segueixo negant que sigui així, aquesta no ha de ser la paraula! Però és una sensació, una incertesa... serà veritat? És a dir, serà que no he volgut acceptar que, malgrat la intel·ligencia i la maduresa, a cada edat correspon un nivell de 'criaturades'? Hom pot ser tota una persona amb 15 anys, però hi ha un xip que fa que no puguis evitar pensar en pokémons, i en riure tontament quan algú parla de pits o culs. És un comportament inherent a l'edat.
Pot ser? És a dir, és un raonament correcte? Hi ha estudis sobre aquestes coses? Perquè m'agradaria fer-hi un cop d'ull, a veure si entenc moltes coses que em nego a acceptar.
És que no entenc certes actituts, certs comentaris... Em fan pensar que, al cap i a la fi, no m'he d'emprenyar, que 'és-cosa-de-l'edat'.
Potser dono molta importància a certes actituds que no la tenen, i que en boques imprudents acabarien en la paraula 'ninyato/a'. Però crec en les persones, per sobre de l'edat, el color o la religió.
Potser sóc jo qui es fa gran... Sergi 0 comentaris | enllaç permanent |
| 23.10.02 Un dia més | | Un altre dia que passa volant. Ahir vaig acabar baldat: poques hores de son, sumades a un excés d'exercici físic i mental. Fins fa poc no m'importava invertir les meves hores en feina remunerada; ara, observant el meu voltant, sento que aquestes hores em roben molt de temps per aprendre el que només s'aprèn al carrer, en soledat. Sí, el camí comença a fer pujada, però un dia mirarem enrere i pensarem 'Ja està, ja ha passat, i semblava que no arribaria mai aquest moment'. Així que, un dia més, em disposo a dur una vida homogènia i lleugerament ordenada, agafaré el metro, aniré a la feina, arribada l'hora tornaré a agafar el metro, i tornaré a casa. Un altre dia exhaurit. Però quan no es té res en concret pel què viure, més que un cert instint de supervivència que et diu que has de lluitar per tu, què importa perdre un dia més, si n'hi ha més que llonganisses? Sergi 0 comentaris | enllaç permanent |
| 30.09.02 A l'espera | |
 La veritat és que aquesta cançó em va bastant bé, tot i que l'atzar ha estat l'únic que ha mogut un dit perquè sigui així. Vosaltres esteu cada dia aquí esperant a que jo escrigui alguna cosa mínimament interessant, i jo ara estaré uns dies sense escriure, i us mereixeu una explicació. La història és aquesta: després d'un estiu sense vacances reals (ja m'he encarregat jo de crear unes vacances imaginàries a l'alçada de les circumstàncies) m'han donat una alegria, en forma de 13 dies de vacances. Quan me'n vaig? Això voldria saber jo!
L'anada depèn d'una cosa tan senzilla com un desviament telefònic, però ara no explicaré la història sencera, més endavant potser m'animo :) El fet és que, a partir del moment que sigui operatiu aquest desviament, tinc 13 dies de vacances, i m'hauré de moure molt ràpid per preparar i executar el meu viatge. La previsió és marxar dimarts a la nit, i ja estem a dilluns, així que només queden unes hores. Però és clar, un servidor no se'n refia d'aquestes coses, i existeix una certa por que no pugui ser així.
Espero desparèixer uns dies pel nord de la península, i moure'm amb el mar, ja que tindré la sort de poder recórrer les millors platges del País Vasc i, qui sap, potser fem una petita escapada inesperada. Després d'aquest petit tour, aniré cap a l'oest (fa un any hi vaig deixar una part del meu cor, i allà s'ha quedat, entre onades atlàntiques i ampolles buides d'Estrella Galícia).
Així que, molt aviat, us tindré uns dies sense posts, però serà per una bona causa. Cada dia escriuré el meu propi Quadern de Bitàcola, així que us prometo que vindré carregat amb nou material i més ganes que mai (a més, els meus companys de viatge són l'Edgar i el Willy... així que tindrem material de sobra -què us hi jugueu a que hauré d'ampliar la secció de les frases?-).
Bé, a partir d'ara, estaré alerta del ditxós desviament i, un cop operatiu, sortirem disparats cap allà. Així que és possible que aquest sigui l'últim post abans de marxar.
Així que desitgeu-me sort, que funcioni el $%@/* telèfon i me'n pugui anar de vacances uns dies. Una abraçada molt forta a tots! Pensaré en vosaltres :*
Sergi 0 comentaris | enllaç permanent |
| 28.09.02 Zanpo! |  Una altra joya d'aquestes que només es troben un cop de tant en tant. Potser heu sentit a parlar de ciutats virtuals, com per exemple Icontown. L'únic problema és que el Sr.Be, el webmaster, ho actualitza manualment, i moooolt de tant en tant. Jo mateix havia enviat el meu edifici a la web, ara farà un any i mig, però no hi ha manera que el pugi. Però he descobert una nova ciutat virtual, molt millor i actualitzada al moment! :D Es tracta de Zanpo, una ciutat fet en flash, on pots fer caminar un robot que explora tot el mapa. A més, el constructor d'edificis és genial! :D No et pots perdre aquesta pàgina! Sergi 0 comentaris | enllaç permanent |
|
| LA FRASE |
"Tu no et ficaries una granota sota els collons?" (depèn... quant pagues?)
|
| LA COLUMNA |
Metges
Només hi ha metges saludables a la TV. Estàs assegut a la sala d'espera i veus com va passant el personal. Mires la senyora del costat, o la mare amb la nena, o l'àvia que mira el terra, i penses què estan fent allà. Curiosament sembla que estiguin molt més saludables que la majoria de metges. Els més vells presenten tota la varietat de vicis sintomàtics, dormir poc, tabac, alcohol i infermeres. Els metges joves estan més pendents de la nova de urgències, que fer-te una mica de cas i és quan et tornes invisible. De vegades per trencar aquella fredor et pregunten quatre tonteries, com per fer-se més propers. Em recorden als taxistes que pretenen començar a parlar d'algun tema i com moltes altres coses quan no hi ha ganes, no n'hi ha. Per això no entenc que, després de tot, quan és va al metge anem en taxi.
|
| DESCARREGA |
descarrega'ls! |
|
