catapings
musicamp3
bcnskyline
blocat
racocatalà
viasurf
seo consultant
sergiovillalba

dj further
laMundial.net
maestria de estilos
marc parrot
sonorate
subversive

allò que veig
basta de bastas
calítoe
dreadful
embut
erik
ester
flatline
flop!
gemmablog
gumets
jun
lladre
marianitu
mek
menxu
més marge!
nanda
nikto
proudemax
ramon
roger
teseache
trampoline
victima10



.

Han passat 27 anys des que vaig tancar els ulls per últim cop. Estava programat per hivernar aproximadament un segle, però hi ha hagut un petit canvi de plans. És el què té la tecnologia: si existeix un artefacte tan complexe com una cambra criogènica, perquè no havia d'existir, també, un Noticiòmetre Regulador? El Noticiòmetre Regulador és un invent al llindar entre tecnologia i filosofia, i consisteix en un dispositiu que atura el procés de criogènesi si detecta una quantitat ics més u (x+1) de canvi en el flux de l'actualitat. És a dir, que mesura el canvi de la realitat actual des del primer momet d'hivernació en termes quantitatius, i et desperta automàticament si considera que el teu cervell no aguantarà un canvi tan sobtat en allò que a tu et semblarà "tan poc temps" al despertar*.

No és curiós, doncs, que tal com estan les coses una màquina m'hagi fet despertar. Per començar, el primer canvi que he observat a l'obrir els ulls és que les infermeres han canviat la minifaldilla i les mitges amb gafets per uns pantalons que semblen confeccionats per una gurú feminista i esclops de tela perforada absolutament anti-líbido. El fet d'agafar un diari i trobar-te a la portada amb una data que no només reflexa el pas dels anys sinó que, a més, t'indica un canvi de segle i, més encara, de mil·lenni, tampoc ajuda gaire. Fullejo un parell de pàgines i descobreixo -sense gaire passió-, que ja s'ha acceptat el nou estatut. Té collons, han trigat vint-i-set anys! I què han fet, tot aquest temps?

Després d'un dia d'exàmens i tests, m'han declarat apte per tornar al món real i enfrontar-me a uns dies a la ciutat del nou mil·lenni i adaptar-me al canvi abans de tornar a hivernar. Si m'agrada, però, sóc lliure de viure en aquesta època. És estrany, més enllà del 2000 no hi ha cotxes voladors, ni robots, ni vestits platejats. Tampoc hi ha éssers d'altres planetes amb antenes o escates, compartint planetes amb nosaltres. Sí que hi ha, per tot arreu, uns homenets que em diuen hermano o wey. Diuen que vénen del Planeta Equador, i que s'han adaptat molt bé al nostre país. A mi, més que extraterrestres, em recorden als gravats dels antics maies, un poble culturalment riquíssim que van envaïr a traició. No sé com haurà canviat tot això en els últims gairebé trenta anys... potser adaptar-se vol dir una altra cosa -la gramàtica i el vocabulari poden evolucionar sorprenentment amb el temps!-. Qui sap? Potser els descendents d'aquells maies, amb l'ajuda dels Déus i de la història, s'han pres la seva venjança.

Faig un volt pel centre de la ciutat. Moltes parades de Metro resten exactament igual que les vaig deixar. El preu d'un abonament és de sis euros amb seixanta-cinc (6,65€), preu que m'ha semblat enganyosament raonable fins que m'han informat que equival a unes mil cent pessetes, més o menys (i més que menys). Havia deixat uns dinerets estalviats al banc, amb la intenció que generessin interessos i poder recuperar-los al despertar. M'he apropat a una oficina de la Caixa, i els meus ingressos han pujat considerablement durant uns anys, fins a arribar als vint-mil euros (20.000€), menys de quatre milions de pessetes. És una quantitat increïble, que mai havia imaginat reunir. Amb això podré comprar-me un pis i un cotxe interessant, si és que decideixo quedar-me a viure aquí (o més ben dit, si decideixo quedsar-me a viure ara).

M'he dirigit a la meva oficina de La Caixa per actualitzar la meva llibreta. He sortit de La Caixa amb trenta-sis llibretes tallades, i una que encara conserva la banda magnètica. M'han dit que puc fer-ne el què vulgui, però que ara ve Sant Joan, i que al barri hi faran fogueres. Aquest estrany interès per destruir les meves llibretes m'ha despertat desconfiança, i he decidit fer un cop d'ull a les llibretes, per ordre, per si un cas m'amagaven res. He descobert, amb sorpresa, que fins fa tres o quatre anys, els meus ingressos eren lleugerament superiors en uns 100€. Per alguna raó misteriosa, un tal Comissió Correu ha estat extraient petites quantitats del meu compte.

Ha estat un dia dur. No tinc on caure mort, però a la central de Cryo Center em proporcionen, durant un temps indeterminat, una cambra on allotjar-me durant el meu període de pre-adaptació. Dormiré aquesta nit, i demà decidiré què faig amb la meva vida.

...continuarà?

____

*No és el primer cop que algú intenta explicar tot això a algú que no està familiaritzat amb els Noticiòmetres Reguladors. El conegut pensador i ídol de masses Romulos Kariakos, després de sotmetre's a un procés de criogènesi que, per motius sorprenents va aturar-se als vuit minuts del seu inici, va intentar explicar la funció dels Noticiòmetres Reguladors a un col·lega professional inexpert en la matèria. Després d'una petita introducció, i davant la petició del seu col·lega professional de "m'ho podries explicar en cristià?", Romulos Kariakos respongué, no exempt de mala llet: "en cristià t'ho estic explicant, però t'ho explicaré en idiota perquè ho puguis entendre".

Recta final: les últimes 12 hores de la (com diu l'amic TSH) setmana més esperada dels últims dotze anys. Avui se sent culé fins i tot qui no acostuma a gaudir del futbol. Desplegament de mitjans, nerviosisme general i desig que demà puguem anar a la feina amb Ressaca de Xampinyons. Nosaltres ja ens hem guarnit, esperant la Gran Final. Ara paciència i... Força Barça!

En honor a l'imminent estrena de l'adaptació més cantada de la història del cinema, havíem pensat fer un generador de llibres de Dan Brown, però hem desestimat la idea perquè probablement tots sortirien iguals. Així doncs, i amb l'ànim de ser un pèl més creatius que aquest autor que, per molts diners que cobri sempre surt a les fotos amb el mateix jersei de coll alt, ens hem documentat el suficient per atrevir-nos a llençar un monogràfic fascicular (existeix aquesta paraula?) a l'estil rèmora. És a dir, que hem fet com tantes altres sangoneres literàries que aprofiten el filó per tenir una excusa per publicar qualsevol porqueria. Com a mínim, nosaltres ens reconeixem el poc mèrit, ja que ens hem limitat a llegir tota la bibliografia de l'esmentat autor (quatre llibres, compte no t'ennueguis) i a copiar, de manera gairebé íntegra, el seu modus operandi (o escrivendi, pel cas). I per ser políticament correctes, direm que: 1. Aquest article pot contenir spoilers que poden aixafar-te el final de qualsevol llibre de l'esmentat autor, i 2. que ben lluny de negar el mèrit a l'home del jersei de coll alt, animem a qualsevol que encara no ho hagi fet, a llegir els seus llibres, encara que sigui per trobar-li la gràcia a aquest desafortunat monogràfic que a continuació us presentem. Comencem, doncs.

BEING DAN BROWN, vol.I

Per ser Dan Brown no ens hem de limitar a la moda hortera de l'americana sobre el jersei de coll alt. Per ser Dan Brown hem d'escriure llibres, però no de qualsevol manera! Si volem ser com ell, hem de crear una història, La Història. Sempre pots dedicar uns mesos a la investigació i documentació, però si ets d'aquells impacients de mena que no poden esperar, sempre pots seguir aquests passos.

1. MORT (o el pobre desgraciat que no mereix ni dues pàgines)

La teva història ha de tenir un desencadenant. En aquest cas, un cadàver és una bona opció. Inventa un personatge, dóna-li un nom i, saltan-te l'avorrida part de donar-li una personalitat, directament assassina'l brutalment, tortura'l, desfigura'l i fes-lo posseïdor de la clau d'un Gran Enigma. Però fes-ho ràpid. Un capítol de mitja pàgina serà suficient (no voldràs que un cadàver deforme i en primera fase de putrefacció prengui protagonisme al teu granadet o granadeta però atractiu o atractiva personatge principal, oi?).

2. PROTAGONISTA (o el pobre desgraciat que no sap què li espera)

El protagonista de la nostra història serà un personatge d'uns trenta-llargs, home o dona, d'un atractiu considerable. Pots fer que sigui un jove i erudit profesor universitari, expert en qualsevol sistema de comunicació que, per molt inútil que sigui a la vida real, serà un coneixement decisiu per salvar el món. Si decideixes que el teu protagonista sigui un personatge femení, no ho pensis més! Has de ficar-te el lector a la butxaca, així que crea una dona amb una bellesa sorprenent (aquí els tens a ells enganxats) i amb un alt càrrec polític que s'ha guanyat a pols gràcies a la feina dura (i aquí ja les tens enganxades a elles).

El nostre o la nostra protagonista rebrà una trucada inesperada just al principi de la història, motiu pel qual ho deixarà tot per dirigir-se a un complex súper-secret, on començarà la seva missió. Per fer-ho més impactant, podem situar l'escena en mig d'un compromís inel·ludible. Aquí tenim un possible fragment:

"-On vas, reiet? -digué la mare del jove catedràtic- Si encara no t'has acabat el segon plat! Au va, home, seu i deixa estar el telèfon.
-Mare, és el President dels EUA. És a una reunió importantíssima amb els seus consellers polítics i militars, i necessiten que m'hi presenti. Els meus coneixements acadèmics són vitals.
-Si vols m'hi poso jo i els hi dic que ara no t'hi pots posar."

3. FLAIXBAC (o mira per on, ves què he recordat ara mateix!)

Mentre el protagonista es dirigeix inexorablement cap al seu destí, és moment de saber més coses sobre ell i sobre el seu passat. És atractiu, esportista, increïblement intel·ligent, i encara no sap que és a punt de salvar el món, i pitjor encara: que mai ningú sabrà que ha salvat el món. Un pària, vaja.

En aquest espai de retrocés en el temps, és moment de recordar algunes anècdotes de la universitat, com ara classes magistrals on deixava bocabadats als alumnes amb els seus coneixements. També hem de deixar ben clar que el nostre personatge és molt humà (pijo, però humà), i que gaudeix dels moments més senzills de la seva existència. Allunyem-lo del rol d'heroi, fent-lo participar en converses quotidianes, sense perdre l'oportunitat de mostrar com és d'encantador el nostre personatge.

“En John passejava, com cada tarda pel campus universitari, gaudint de la tranquil·litat del paratge, l’olor de tardor i el mantell vermell de les fulles caigudes. Pel seu bon caràcter i la seva popularitat, no era estrany que molta gent el reconegués i s’apropés a saludar-lo.

-Ei John! Véns a fer un partit d’esquaix? –va saludar un company del claustre-.
-Ho sento Melvin, sóc en mig d’un flaixbac!
-D’acord, John. Demà a les cinc, doncs.
-On sempre, Melvin -va respondre, mentre picava l'ullet i l'assenyalava amb un dit-.”

4. CONTRATEMPS (o mira que anava bé el dia...)

El nostre protagonista desperta del Flaixbac i es troba a les instal·lacions súper-secretes d’una organització que, segons el govern, ni tan sols existeix. Envoltat de tecnologia punta i d’aparells amb més botonets que un reactor, de seguida se li annexionen un seguit de personatges amb més coeficient que roba, sobretot perquè aquests personatges són dones d’allò més atractives, amb els seus 30 ben posats, i que tenen un escot capaç de resoldre logaritmes de vuitè grau.

“En un home com el doctor Sakayama, posseidor dels coneixements matemàtics més extensos del món, aquella expressió absent era quelcom habitual. Amb el cap baix i la mirada perduda, ningú podia saber quins càlculs impossibles es duien a terme dins aquell cervell.

-Doctor Sakayama -va dir l'atractiva doctora Watermelon-. Es troba bé? El veig excessivament concentrat.
-Hm? Disculpi, doctora Watermelon. M'he entretingut mirant el seu escot."

A partir d’aquest moment, el nostre protagonista comença el seu viatge a través de la trama maligna d’un súper-dolent que pretén canviar el món. No tornarà a casa fins que hagi acabat el suplici, i ho sabrà aviat.

-Doctor McNugget, sento comunicar-li que, per exigències del guió, no podrà tornar a casa fins al final de la novel·la.
-Però quina novel·la? Pensava que això era un simple post!
-No sap que en aquesta web ara es dedica a fer posts quilomètrics? Bé, sempre que els fa, és clar. Perquè creu que han baixat tant, les visites?”

(continuarà...)

He llegit en algun lloc (ves a saber!) que si estàs federat en kickboxing, no pots fer servir els teus coneixements d'aquesta art marcial ni tan sols com a defensa personal en cas de trobar-te atacat pel carrer. Òbviament, quan algú escolta això, la cadena de pensaments el duu inevitablement a una mateixa conclusió: que el president de la Federació de Kickboxing, de jove havia estat atracador.

El cas és que si a mi em vénen a atracat fent servir la força i sóc cinturó negre de kung-fu, kickboxer professional o aizkolari (que ve a ser el mateix, però amb txapela) l'atracador ja pot córrer, perquè li foto un jec d'òsties que el converteixo en pinsos càrnics.

D'acord, prohibint l'utilització del kickboxing al carrer servirà perquè aquells descervellats que creuen que una patada voladora de tant en tant no fa mal a ningú, trepitgin el fre i no s'emocionin quan no toca. Però collons! Si t'ataca algú pel carrer, què has de fer?! "Miri, Senyor Atracador, tinc una llicència federativa que m'acredita com a Campió de Catalunya de kickboxing, però tinc prohibit trencar-li la cara, així que robi'm tot el què pugui i, ja posats, trenqui'm el braç esquerre, que és el d'escriure."

Però vejam... si un dia et ve algú i et defenses, per molt federat que estiguis, què pot passar? Algú se n'adonarà? És que potser quan et federes, t'implanten un xip que detecta els moviments de kickboxing i ho reporta a un ordinador central? T'envien una descàrrega elèctrica? O pitjor encara: hauran contractat a els de la SGAE perquè vinguin a perseguir-te?

Davant d'aquesta situació absurda, em ve al cap una allau de preguntes: si ets federat en kickboxing i t'ataquen pel carrer, i tu contraataques amb una patada de tae-kwon-do o de kung-fu, però no de kickboxing, t'estarà permès? Perquè aleshores, el secret està en federar-se en ping-pong, o en petanca, però pel teu compte aprendre kickboxing, no? És que si jo fos atracador, preferiria atracar a tots els cinturons negres de Barcelona que a les marujes del carrer, que com a mínim poden tornar-s'hi i fotre't un cop de bossa. Que jo em pregunto: si hi hagués una Federació Catalana de Cops de Bolso, també sancionarien a totes les iaies que s'hi tornen fotent cops de bossa?

Què passa? Que si jo estic federat en futbol i al nano de l'altra vorera se li escapa la pilota i jo li torno d'una puntada de peu, vindrà la Federació Catalana de Futbol a sancionar-me? I si estic federat en bàsquet i llenço el paper del Bollicao a la paperera, fent veure que llenço un tir lliure, em sancionaran?

A partir d'ara, buscaré amics esquifits i amb cara de poca salut, que si em veuen pel carrer amb companys fornits i musculosos poden pensar dues coses: A) Aquest és accionista i promotor de l'Hotel Axel, o B) Atraquem-los, que aquesta colla tenen una cara de federats en kickboxing que no se l'acaben.

Molt bé, segon capítol de l'apassionant història de la pedra que parla i el sonat que li respon. Sé que ho estàveu esperant... tots dos (aprofito per saludar-vos, per un cantó a la meva mare i per l'altre a l'únic fan incondicional del Forat que, tot s'ha de dir, és de Cadis i només parla castellà i gallec -ara ho entenc tot!-). Espero que us agradi, i recordeu: la setmana que ve, més! (si no perdo un altre cop l'esborrany).

És curiós: a ple Segle XXI, un 86% de la població espanyola encara es declara creient. Tal com va el Món, és difícil d'entendre (o molt fàcil, depèn de com t'ho miris). No és d'estranyar el fervor religiós que encara experimentem en èpoques com aquesta, on els carrers d'algunes ciutats se saturen per allà on circulen els passos de les processons, com si fos un concert de Manu Chao o com si el Barça hagués guanyat la Champions.

Relacionat amb el fervor popular religiós, també llegia perllà* que en els últims cent anys s'ha duplicat el número d'aparicions marianes respecte als cent anys anteriors. Personalment m'apassionen aquells programes divulgatius que van colant mini-reportatges de la senyora mexicana que ha vist la Verge al terre del metro, o de l'agricultora veneçolana estigmada que ha tingut una experiència mística prop de l'abeurador de les llames. Què els hi deu dir, la Verge? "Eeeh wey! Tienes una misión, ya tú saaabe? Peregrina a Europa, a España, en remisión de tus pecaaados, y serás purificaaado. Ieeeso!" Que després surts al carrer i penses: collons! Se'ls hi deu haver aparegut a tots, la Verge!

Però aquestes aparicions només generen pelegrins, són aparicions menors. Ni mil d'aquestes aparicions tenen res a fer amb les autèntiques Experiències Místiques de Primera Divisió, les Aparicions amb majúscula, les que generen Profetes. Sí, amics, parlem del mateix Déu aparegut al lloc més insospitat, per encarregar a la persona més inesperada un encàrrec d'allò més sorprenent. Aquestes aparicions són tan especials, tan místiques, que fins i tot mereixen un títol:

Profeta: quina professió més mística i quina paraula més musical i poètica**. Ser profeta no és fàcil; que li diguin a Moisès, que primer va haver de pujar una muntanya, després construir dos pedrots amb els manaments, i en acabat baixar-los fins on hi havia tota la família. No és d'estranyar que l'home agafes la gran emprenyada, quan després de tota la currada que s'havia fotut, va trobar-se a tot el poble fent una rave que ni la dels Monegros, i ell picant pedra per la causa divina.

Però no desviem l'atenció del tema principal i seguim amb les Aparicions Divines i els Profetes. Ser profeta, com deia, no és fàcil; fins i tot és una mica emfarragós. És una mica com sortir escollit delegat de classe sense haver-te presentat a la votació: t'escullen i t'encomanen feines que no vols fer. Ara imagina que estàs passejant pel carrer, i de cop se't presenta Déu, amb aquella túnica i aquelles mans obertes, i et diu alguna cosa com: "Eh, tu! Vull que siguis la meva veu a la terra, vull que amb lletres de foc proclamis la Glòria, i que edifiquis el meu temple amb la Paraula Sagrada, només amb les teves mans. Fes això, i seràs rebut al Regne del Cel, i bla, bla bla..." Perfecte, quina putada. Tu que ja pensaves en el proper cap de setmana que lliuraràs, i se't presenta Déu amb un encàrrec que no tens ni idea per on començar. Si Déu fos més llest, escolliria profetes vascos, que amb quatre pedres et construeixen el què sigui, i de pas aprofiten la revelació per omplir un capítol de Bricomania.

És clar, tu que ara ets profeta, comences a pensar: vejaaam, lletres de foc, agafem un encenedor per aquí... construir el temple, aprofitarem aquest solar d'allà... Collons! No m'estranya que l'església estigui plena de màrtirs! I és que si no et detenen per piròman, et fa detenir en Clos per construcció il·legal en sòl urbanitzable de l'Ajuntament. I és que si l'església és plena de màrtirs, les presons són plenes de profetes.

____

* Traducció catalanitzada, lliure i totalment sense criteri del clàssic 'porai'.

** Inspiració de grans versos com ara "Qui el lia el peta, la llei del profeta" o "És profeta: cul que veu, cul que peta."

Aprofitant la veta mineral (i mai millor dit) dels últims dies, i per celebrar que espontàniament ha nascut un personatge nou a les tires, he decidit dedicar-li una sèrie pròpia (com es diu allò que fan els americans amb els personatges de les sèries?) de tires còmiques. Sé què penseu: Quina mena de descervellat dedicaria tota una sèrie de tires a una pedra? Un descervellat com jo. Minimalista? Experimentador? Avorrit? Cap d'elles i totes tres a l'hora. Ja tinc fet l'esborrany dels propers quatre capítols, així que haureu d'empassar-vos-els cada dimecres. Som-hi doncs, us presento "La Pedra".

El canvi de temperatura i els escots generosos en són un símptoma evident però, per mi, la primavera no ha arribat oficialment fins que no sento la primera baferada d’olor a gespa. D’acord, és gairebé surrealista parlar d’olor de gespa a una ciutat com Barcelona, que ja de per sí té una olor característica*, però el meu sentit aràcnid em permet percebre l’olor de gespa tallada entre tota la ferum urbana quan arriba la primavera.

I és que la gespa no és només la clau per saber que som a l’equinocci primaveral, també és un element utilíssim i immerescudament despreciat.

Mireu si és apreciada la gespa, que hi ha nombroses expressions que en fan referència. És una expressió col·loquial ben catalana aquella que diu “Aquella pubilla duu una minifaldilla arran de gespa”.  Els angloparlants, per exemple, parlen de gespa quan algú està fumant-se un Fortuna com el de l’acudit; i parlant d’acudits, qui no ha explicat mai aquell antològic acudit que diu: “Riiing! –Sí? –Hola, et truco per la màquina de tallar la gespa. –Collons! Doncs se sent de puta mare!”. És gràcies a la gespa que sabem perquè els barrufets estan contents tot el dia.

Quin altre element natural, sinó, tindria un homòleg artificial amb tantes utilitats? No heu jugat mai al mini-golf? Què me’n dieu d’aquelles pistes encatifades amb gespa artifical, genialment aplicada per a una major tracció i una millor trajectòria de la bola? I no opdem oblidar aquelles cantimplores Laken que dúiem a les excursions de l’escola, forrades d’aquella mena de gespa artificial que assegurava un millor agafament. Per no parlar de la gran utilitat de les catifes de gespa artificial a les exposicions de càmping que, per molt que l’exposició es trobi dins una nau industrial de ciment, situades estratègicament sota la tenda de càmping exposada que ens estem mirant, aquestes catifes aconsegueixen una simulació més que realista de l’entorn natural on podem trobar-nos en una acampada qualsevol.

Però perquè parlar de gespa artificial, quan podem parlar d’aquest element en el seu estat natural? Personalment trobo fascinants aquelles tires de gespa enrotllades que, com si fossin un rotllo de paper d’embolicar, poden deixar un jardí completament nou en un moment. Pareu-vos a pensar en les aplicacions que té aquesta nova tecnologia de gespa cargolada: és igual que els gossos deixin les seves caques als parcs i jardins públics, un cop el parc o jardí estigui saturat de femtes animals (i d’altres deixalles) podem simplement aplicar-hi una capa de Gespil (si no tenia nom, jo ja li he fotut) a sobre i tapar la capa tòxica de sota. És com allò d’escombrar i amagar la porqueria sota l’estora, amb l’avantatge que la porqueria de sota el Gespil serveix també com a fertilitzant natural. Les possibilitats del producte són infinites.

És que estic veient l’anunci: “El teu equip de futbol juga en un camp de cols? Tens un entrenador portuguès que posa en perill els isquiotibials dels teus jugadors més valuosos? Una capa ràpida de Gespil, i en poques hores tindràs muntat un paradís natural al teu estadi. Cuida els teus jugadors amb Gespil. Refusa traductors… perdó, imitacions.”

Però tampoc ens posarem ara a fer campanya, per molt accionistes que siguem, de res. Només volem conscienciar al món de la importància que té la gespa per a la humanitat. Podeu trepitjar-la, jaure-hi, arrossegar-vos-hi, dormir-hi, i fins i tot fumar-vos-la. Però cuideu-la, que en tenim poca i som molts.


___

* Amb una composició aproximada de: 60% fum i CO2, 15% merda en estat gasós, 10% suor que emana dels respiradors del Metro, 8% col bullida i d’altres “aliments”, 4% Varon Dandy o AXE, i un 2% d’ambientador del Cortefiel, que s’enganxa a la roba i no se’n va ni amb detergent Hiroshima (més un 1% d’excipient).