« 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 »
SECCIONS

Inici
ForatSutra
La Columna
Tires
Clatellòmetre
L'Oracle

Contacte

GENERADORS

Noms de pagès
Poemes Catalans
Sectes
Reencarnòmetre

ENLLAÇA'NS






enllaça'ns
ENLLAÇOS

catapings
musicamp3
bcnskyline
blocat
racocatalà
viasurf
seo consultant
sergiovillalba


dj further
laMundial.net
maestria de estilos
marc parrot
sonorate
subversive



HOOLIGANISME






COL·LEGUISME

allò que veig
basta de bastas
calítoe
dreadful
embut
erik
ester
flatline
flop!
gemmablog
gumets
jun
lladre
marianitu
mek
menxu
més marge!
nanda
nikto
proudemax
ramon
roger
teseache
trampoline
victima10



.

Llicència Creative Commons

Get Firefox!

03.10.06  Refreda't, ara pots

Refredar-se és el pitjor que pot passar-li a un tio que va calent tot l'any. És com fotre's de cara contra una paret de totxanes amb una pintada gegant on hi posa "Realitat!". Duus tot l'any aguantant insolacions, clients imbècils, veïns que fumen a l'ascensor... i de cop arriba un virus i et deixa fora de joc en un parell de dies.

El pitjor del refredat no és el malestar en sí, sinó el seu sentit de l'oportunitat. El virus del refredat (Virium Filumdesaputemaris) és la tercera entitat viva més oportunista de la història, després del Peix Polla (en segona posició) i el tio que al lavabo del càmping sempre s'equivoca de porta i intenta obrir la teva mentre estàs cagant i l'has d'aguantar perquè la balda està trencada. De fet, aquest virus és tan oportunista que no pot presentar-se en altres moments que no siguin: A. La setmana de més feina al treball, B. El pont que no tenies i que, per feina, no et permetia fer aquell viatge de 4 dies, i C. Una setmana abans d'una cita.

La veritable putada d'una grip no és que t'enganxi en mig d'una cita perquè, al cap i a la fi, pots anul·lar-la perquè estàs malalt. La veritable putada és que t'enxampi una setmana abans, perquè quan fa una setmana que tens la grip ja no estàs molt fotut i pots anar a la feina o quedar amb algú, i no tens excusa, però estàs en un estat lamentable on els mocs omplen la teva vida i els clínex són el tresor més valuós i tot un valor en alça. Quan fa una setmana que has passat una grip, no pots dir que no a una cita perquè no tens excusa, aíxí que t'has de presentar a la cita amb aquella veu de Darth Vader (recordem l'efecte Vader) i aquells ulls com d'haver-te fumat l'hort sencer d'un rastafari. Per no parlar de la tos de gos aquella que ja fa mal de sentir.

A mi les grips m'agafen molt fortes i ho reconec: m'he trobat en alguna cita en aquest estat deplorable. Ja de per sí no sóc gaire bo amb això de les cites, normalment. De fet, totes han estat un desastre per culpa de la grip. Com el meu barri és com un poble i les notícies volen,  un cop una noia se'm va presentar a la cita amb una mascareta de metge. Tot i això, la cita va anar prou bé, fins que ella va sortir corrent perquè se'm van acabar els mocadors de paper i vaig apropar-me a ella com per fer-li un petó, però per mocar-me amb la mascareta.

Però no us penseu tampoc que he tingut tantes cites, o que conec a tantes dones, no. De fet, a la meva colla sóc dels qui menys cites i nòvies ha tingut. Un amic meu va sortir amb tantes ties que el va trucar el Sr. Panini per fer-li un àlbum dedicat i va dir que no. Després van trucar-lo del rècord Guinness per ser el tio que més relacions estables havia tingut. Més tard van trucar-lo els del National Geographic uns quants cops per fer-li un reportatge, després de dir-los que no repetides vegades. I després van tornar-lo a trucar del rècord Guinnes per ser el tio que més trucades havia rebut del National Geographic.

A mi només em truquen els de Colhogar, que diuen que volen fer un mocador Sergi pro-model. Volien quedar amb mi per discutir el model del nou mocador de paper, però els he trucat per dir que no hi podia anar, que estava amb grip. Aleshores m'han dit si podíem quedar d'aquí una setmana, però els he dit que no... que tinc una cita.

Sergi
9 comentaris | enllaç permanent
28.08.06  Siguem amics

Hi ha qui diu que, entre un home i una dona, mai pot existir una relació de Bona, Bonica i Veritable Amistat (BBVA) si no han anat abans al llit. Si aquesta afirmació és certa, hi ha dues coses que em preocupen seriosament:

1. Perquè a la colla tot som tios?

i 2. Tots aquests anys, totes aquestes noies que m'han dit coses com ara "no, si jo només et veig com un amic" o "és que no vull espatllar la nostra amistat"... realment volien ser amigues meves? Pensem-hi.

Pensem per un moment que aquesta teoria fos real. Frases com "no, si de bons amics n'hi ha molt pocs" cobren un sentit completament diferent segons qui les deixi anar. Per no parlar d'aquells que van dient que "jo crec que, en realitat, de bons amics no n'hi ha"... Com pots escoltar això i mirar als ulls a la persona qui t'ho està dient? O pitjor encara! Com mirar als ulls a una noia que ve i et diu que ella té mooooolts bons amics (sobretot quan la feies una noia tímida)?

I no pensem pas que és una rucada, eh? Que als científics d'avui en dia, amb la poca feina que tenen, si els hi dóna per investigar subnormalitats, un dia et diuen que la llargada dels dits determina les teves tendències sexuals, l'altre dia et surten amb que Plutó no és un planeta, i al següent poden publicar perfectament que els bons amics només ho són si han mantingut prèviament una relació sexual.

Així que si us sentiu sols, no ho dubteu. Deixeu-vos caure per un parell de pàgines web de contactes*, i allà on hi ha l'opció "busco", ompliu la casella "només amistat".

Parlant de contactes... vols ser la meva amiga?

____

* A Mundokillo mateix podeu ser els reis de l'amistat amb un nick a l'estil NeNg_SanTaKo, ^=TuNNinG=^ o el_lokasso_85.

Sergi
22 comentaris | enllaç permanent
22.06.06  Descongelat I

Han passat 27 anys des que vaig tancar els ulls per últim cop. Estava programat per hivernar aproximadament un segle, però hi ha hagut un petit canvi de plans. És el què té la tecnologia: si existeix un artefacte tan complexe com una cambra criogènica, perquè no havia d'existir, també, un Noticiòmetre Regulador? El Noticiòmetre Regulador és un invent al llindar entre tecnologia i filosofia, i consisteix en un dispositiu que atura el procés de criogènesi si detecta una quantitat ics més u (x+1) de canvi en el flux de l'actualitat. És a dir, que mesura el canvi de la realitat actual des del primer momet d'hivernació en termes quantitatius, i et desperta automàticament si considera que el teu cervell no aguantarà un canvi tan sobtat en allò que a tu et semblarà "tan poc temps" al despertar*.

No és curiós, doncs, que tal com estan les coses una màquina m'hagi fet despertar. Per començar, el primer canvi que he observat a l'obrir els ulls és que les infermeres han canviat la minifaldilla i les mitges amb gafets per uns pantalons que semblen confeccionats per una gurú feminista i esclops de tela perforada absolutament anti-líbido. El fet d'agafar un diari i trobar-te a la portada amb una data que no només reflexa el pas dels anys sinó que, a més, t'indica un canvi de segle i, més encara, de mil·lenni, tampoc ajuda gaire. Fullejo un parell de pàgines i descobreixo -sense gaire passió-, que ja s'ha acceptat el nou estatut. Té collons, han trigat vint-i-set anys! I què han fet, tot aquest temps?

Després d'un dia d'exàmens i tests, m'han declarat apte per tornar al món real i enfrontar-me a uns dies a la ciutat del nou mil·lenni i adaptar-me al canvi abans de tornar a hivernar. Si m'agrada, però, sóc lliure de viure en aquesta època. És estrany, més enllà del 2000 no hi ha cotxes voladors, ni robots, ni vestits platejats. Tampoc hi ha éssers d'altres planetes amb antenes o escates, compartint planetes amb nosaltres. Sí que hi ha, per tot arreu, uns homenets que em diuen hermano o wey. Diuen que vénen del Planeta Equador, i que s'han adaptat molt bé al nostre país. A mi, més que extraterrestres, em recorden als gravats dels antics maies, un poble culturalment riquíssim que van envaïr a traició. No sé com haurà canviat tot això en els últims gairebé trenta anys... potser adaptar-se vol dir una altra cosa -la gramàtica i el vocabulari poden evolucionar sorprenentment amb el temps!-. Qui sap? Potser els descendents d'aquells maies, amb l'ajuda dels Déus i de la història, s'han pres la seva venjança.

Faig un volt pel centre de la ciutat. Moltes parades de Metro resten exactament igual que les vaig deixar. El preu d'un abonament és de sis euros amb seixanta-cinc (6,65€), preu que m'ha semblat enganyosament raonable fins que m'han informat que equival a unes mil cent pessetes, més o menys (i més que menys). Havia deixat uns dinerets estalviats al banc, amb la intenció que generessin interessos i poder recuperar-los al despertar. M'he apropat a una oficina de la Caixa, i els meus ingressos han pujat considerablement durant uns anys, fins a arribar als vint-mil euros (20.000€), menys de quatre milions de pessetes. És una quantitat increïble, que mai havia imaginat reunir. Amb això podré comprar-me un pis i un cotxe interessant, si és que decideixo quedar-me a viure aquí (o més ben dit, si decideixo quedsar-me a viure ara).

M'he dirigit a la meva oficina de La Caixa per actualitzar la meva llibreta. He sortit de La Caixa amb trenta-sis llibretes tallades, i una que encara conserva la banda magnètica. M'han dit que puc fer-ne el què vulgui, però que ara ve Sant Joan, i que al barri hi faran fogueres. Aquest estrany interès per destruir les meves llibretes m'ha despertat desconfiança, i he decidit fer un cop d'ull a les llibretes, per ordre, per si un cas m'amagaven res. He descobert, amb sorpresa, que fins fa tres o quatre anys, els meus ingressos eren lleugerament superiors en uns 100€. Per alguna raó misteriosa, un tal Comissió Correu ha estat extraient petites quantitats del meu compte.

Ha estat un dia dur. No tinc on caure mort, però a la central de Cryo Center em proporcionen, durant un temps indeterminat, una cambra on allotjar-me durant el meu període de pre-adaptació. Dormiré aquesta nit, i demà decidiré què faig amb la meva vida.

...continuarà?

____

*No és el primer cop que algú intenta explicar tot això a algú que no està familiaritzat amb els Noticiòmetres Reguladors. El conegut pensador i ídol de masses Romulos Kariakos, després de sotmetre's a un procés de criogènesi que, per motius sorprenents va aturar-se als vuit minuts del seu inici, va intentar explicar la funció dels Noticiòmetres Reguladors a un col·lega professional inexpert en la matèria. Després d'una petita introducció, i davant la petició del seu col·lega professional de "m'ho podries explicar en cristià?", Romulos Kariakos respongué, no exempt de mala llet: "en cristià t'ho estic explicant, però t'ho explicaré en idiota perquè ho puguis entendre".

Sergi
8 comentaris | enllaç permanent
17.05.06  I demà: Ressaca de Xampinyons

Recta final: les últimes 12 hores de la (com diu l'amic TSH) setmana més esperada dels últims dotze anys. Avui se sent culé fins i tot qui no acostuma a gaudir del futbol. Desplegament de mitjans, nerviosisme general i desig que demà puguem anar a la feina amb Ressaca de Xampinyons. Nosaltres ja ens hem guarnit, esperant la Gran Final. Ara paciència i... Força Barça!

Sergi
34 comentaris | enllaç permanent
16.05.06  Com ser Dan Brown - vol.I

En honor a l'imminent estrena de l'adaptació més cantada de la història del cinema, havíem pensat fer un generador de llibres de Dan Brown, però hem desestimat la idea perquè probablement tots sortirien iguals. Així doncs, i amb l'ànim de ser un pèl més creatius que aquest autor que, per molts diners que cobri sempre surt a les fotos amb el mateix jersei de coll alt, ens hem documentat el suficient per atrevir-nos a llençar un monogràfic fascicular (existeix aquesta paraula?) a l'estil rèmora. És a dir, que hem fet com tantes altres sangoneres literàries que aprofiten el filó per tenir una excusa per publicar qualsevol porqueria. Com a mínim, nosaltres ens reconeixem el poc mèrit, ja que ens hem limitat a llegir tota la bibliografia de l'esmentat autor (quatre llibres, compte no t'ennueguis) i a copiar, de manera gairebé íntegra, el seu modus operandi (o escrivendi, pel cas). I per ser políticament correctes, direm que: 1. Aquest article pot contenir spoilers que poden aixafar-te el final de qualsevol llibre de l'esmentat autor, i 2. que ben lluny de negar el mèrit a l'home del jersei de coll alt, animem a qualsevol que encara no ho hagi fet, a llegir els seus llibres, encara que sigui per trobar-li la gràcia a aquest desafortunat monogràfic que a continuació us presentem. Comencem, doncs.

BEING DAN BROWN, vol.I

Per ser Dan Brown no ens hem de limitar a la moda hortera de l'americana sobre el jersei de coll alt. Per ser Dan Brown hem d'escriure llibres, però no de qualsevol manera! Si volem ser com ell, hem de crear una història, La Història. Sempre pots dedicar uns mesos a la investigació i documentació, però si ets d'aquells impacients de mena que no poden esperar, sempre pots seguir aquests passos.

1. MORT (o el pobre desgraciat que no mereix ni dues pàgines)

La teva història ha de tenir un desencadenant. En aquest cas, un cadàver és una bona opció. Inventa un personatge, dóna-li un nom i, saltan-te l'avorrida part de donar-li una personalitat, directament assassina'l brutalment, tortura'l, desfigura'l i fes-lo posseïdor de la clau d'un Gran Enigma. Però fes-ho ràpid. Un capítol de mitja pàgina serà suficient (no voldràs que un cadàver deforme i en primera fase de putrefacció prengui protagonisme al teu granadet o granadeta però atractiu o atractiva personatge principal, oi?).

2. PROTAGONISTA (o el pobre desgraciat que no sap què li espera)

El protagonista de la nostra història serà un personatge d'uns trenta-llargs, home o dona, d'un atractiu considerable. Pots fer que sigui un jove i erudit profesor universitari, expert en qualsevol sistema de comunicació que, per molt inútil que sigui a la vida real, serà un coneixement decisiu per salvar el món. Si decideixes que el teu protagonista sigui un personatge femení, no ho pensis més! Has de ficar-te el lector a la butxaca, així que crea una dona amb una bellesa sorprenent (aquí els tens a ells enganxats) i amb un alt càrrec polític que s'ha guanyat a pols gràcies a la feina dura (i aquí ja les tens enganxades a elles).

El nostre o la nostra protagonista rebrà una trucada inesperada just al principi de la història, motiu pel qual ho deixarà tot per dirigir-se a un complex súper-secret, on començarà la seva missió. Per fer-ho més impactant, podem situar l'escena en mig d'un compromís inel·ludible. Aquí tenim un possible fragment:

"-On vas, reiet? -digué la mare del jove catedràtic- Si encara no t'has acabat el segon plat! Au va, home, seu i deixa estar el telèfon.
-Mare, és el President dels EUA. És a una reunió importantíssima amb els seus consellers polítics i militars, i necessiten que m'hi presenti. Els meus coneixements acadèmics són vitals.
-Si vols m'hi poso jo i els hi dic que ara no t'hi pots posar."

3. FLAIXBAC (o mira per on, ves què he recordat ara mateix!)

Mentre el protagonista es dirigeix inexorablement cap al seu destí, és moment de saber més coses sobre ell i sobre el seu passat. És atractiu, esportista, increïblement intel·ligent, i encara no sap que és a punt de salvar el món, i pitjor encara: que mai ningú sabrà que ha salvat el món. Un pària, vaja.

En aquest espai de retrocés en el temps, és moment de recordar algunes anècdotes de la universitat, com ara classes magistrals on deixava bocabadats als alumnes amb els seus coneixements. També hem de deixar ben clar que el nostre personatge és molt humà (pijo, però humà), i que gaudeix dels moments més senzills de la seva existència. Allunyem-lo del rol d'heroi, fent-lo participar en converses quotidianes, sense perdre l'oportunitat de mostrar com és d'encantador el nostre personatge.

“En John passejava, com cada tarda pel campus universitari, gaudint de la tranquil·litat del paratge, l’olor de tardor i el mantell vermell de les fulles caigudes. Pel seu bon caràcter i la seva popularitat, no era estrany que molta gent el reconegués i s’apropés a saludar-lo.

-Ei John! Véns a fer un partit d’esquaix? –va saludar un company del claustre-.
-Ho sento Melvin, sóc en mig d’un flaixbac!
-D’acord, John. Demà a les cinc, doncs.
-On sempre, Melvin -va respondre, mentre picava l'ullet i l'assenyalava amb un dit-.”

4. CONTRATEMPS (o mira que anava bé el dia...)

El nostre protagonista desperta del Flaixbac i es troba a les instal·lacions súper-secretes d’una organització que, segons el govern, ni tan sols existeix. Envoltat de tecnologia punta i d’aparells amb més botonets que un reactor, de seguida se li annexionen un seguit de personatges amb més coeficient que roba, sobretot perquè aquests personatges són dones d’allò més atractives, amb els seus 30 ben posats, i que tenen un escot capaç de resoldre logaritmes de vuitè grau.

“En un home com el doctor Sakayama, posseidor dels coneixements matemàtics més extensos del món, aquella expressió absent era quelcom habitual. Amb el cap baix i la mirada perduda, ningú podia saber quins càlculs impossibles es duien a terme dins aquell cervell.

-Doctor Sakayama -va dir l'atractiva doctora Watermelon-. Es troba bé? El veig excessivament concentrat.
-Hm? Disculpi, doctora Watermelon. M'he entretingut mirant el seu escot."

A partir d’aquest moment, el nostre protagonista comença el seu viatge a través de la trama maligna d’un súper-dolent que pretén canviar el món. No tornarà a casa fins que hagi acabat el suplici, i ho sabrà aviat.

-Doctor McNugget, sento comunicar-li que, per exigències del guió, no podrà tornar a casa fins al final de la novel·la.
-Però quina novel·la? Pensava que això era un simple post!
-No sap que en aquesta web ara es dedica a fer posts quilomètrics? Bé, sempre que els fa, és clar. Perquè creu que han baixat tant, les visites?”

(continuarà...)

Sergi
14 comentaris | enllaç permanent
25.04.06  Federa't, ara pots

He llegit en algun lloc (ves a saber!) que si estàs federat en kickboxing, no pots fer servir els teus coneixements d'aquesta art marcial ni tan sols com a defensa personal en cas de trobar-te atacat pel carrer. Òbviament, quan algú escolta això, la cadena de pensaments el duu inevitablement a una mateixa conclusió: que el president de la Federació de Kickboxing, de jove havia estat atracador.

El cas és que si a mi em vénen a atracat fent servir la força i sóc cinturó negre de kung-fu, kickboxer professional o aizkolari (que ve a ser el mateix, però amb txapela) l'atracador ja pot córrer, perquè li foto un jec d'òsties que el converteixo en pinsos càrnics.

D'acord, prohibint l'utilització del kickboxing al carrer servirà perquè aquells descervellats que creuen que una patada voladora de tant en tant no fa mal a ningú, trepitgin el fre i no s'emocionin quan no toca. Però collons! Si t'ataca algú pel carrer, què has de fer?! "Miri, Senyor Atracador, tinc una llicència federativa que m'acredita com a Campió de Catalunya de kickboxing, però tinc prohibit trencar-li la cara, així que robi'm tot el què pugui i, ja posats, trenqui'm el braç esquerre, que és el d'escriure."

Però vejam... si un dia et ve algú i et defenses, per molt federat que estiguis, què pot passar? Algú se n'adonarà? És que potser quan et federes, t'implanten un xip que detecta els moviments de kickboxing i ho reporta a un ordinador central? T'envien una descàrrega elèctrica? O pitjor encara: hauran contractat a els de la SGAE perquè vinguin a perseguir-te?

Davant d'aquesta situació absurda, em ve al cap una allau de preguntes: si ets federat en kickboxing i t'ataquen pel carrer, i tu contraataques amb una patada de tae-kwon-do o de kung-fu, però no de kickboxing, t'estarà permès? Perquè aleshores, el secret està en federar-se en ping-pong, o en petanca, però pel teu compte aprendre kickboxing, no? És que si jo fos atracador, preferiria atracar a tots els cinturons negres de Barcelona que a les marujes del carrer, que com a mínim poden tornar-s'hi i fotre't un cop de bossa. Que jo em pregunto: si hi hagués una Federació Catalana de Cops de Bolso, també sancionarien a totes les iaies que s'hi tornen fotent cops de bossa?

Què passa? Que si jo estic federat en futbol i al nano de l'altra vorera se li escapa la pilota i jo li torno d'una puntada de peu, vindrà la Federació Catalana de Futbol a sancionar-me? I si estic federat en bàsquet i llenço el paper del Bollicao a la paperera, fent veure que llenço un tir lliure, em sancionaran?

A partir d'ara, buscaré amics esquifits i amb cara de poca salut, que si em veuen pel carrer amb companys fornits i musculosos poden pensar dues coses: A) Aquest és accionista i promotor de l'Hotel Axel, o B) Atraquem-los, que aquesta colla tenen una cara de federats en kickboxing que no se l'acaben.

Sergi
0 comentaris | enllaç permanent
20.04.06  La Pedra (número dos)

Molt bé, segon capítol de l'apassionant història de la pedra que parla i el sonat que li respon. Sé que ho estàveu esperant... tots dos (aprofito per saludar-vos, per un cantó a la meva mare i per l'altre a l'únic fan incondicional del Forat que, tot s'ha de dir, és de Cadis i només parla castellà i gallec -ara ho entenc tot!-). Espero que us agradi, i recordeu: la setmana que ve, més! (si no perdo un altre cop l'esborrany).

Sergi
23 comentaris | enllaç permanent
18.04.06  Profetes, Aparicions, i d'altres misticismes

És curiós: a ple Segle XXI, un 86% de la població espanyola encara es declara creient. Tal com va el Món, és difícil d'entendre (o molt fàcil, depèn de com t'ho miris). No és d'estranyar el fervor religiós que encara experimentem en èpoques com aquesta, on els carrers d'algunes ciutats se saturen per allà on circulen els passos de les processons, com si fos un concert de Manu Chao o com si el Barça hagués guanyat la Champions.

Relacionat amb el fervor popular religiós, també llegia perllà* que en els últims cent anys s'ha duplicat el número d'aparicions marianes respecte als cent anys anteriors. Personalment m'apassionen aquells programes divulgatius que van colant mini-reportatges de la senyora mexicana que ha vist la Verge al terre del metro, o de l'agricultora veneçolana estigmada que ha tingut una experiència mística prop de l'abeurador de les llames. Què els hi deu dir, la Verge? "Eeeh wey! Tienes una misión, ya tú saaabe? Peregrina a Europa, a España, en remisión de tus pecaaados, y serás purificaaado. Ieeeso!" Que després surts al carrer i penses: collons! Se'ls hi deu haver aparegut a tots, la Verge!

Però aquestes aparicions només generen pelegrins, són aparicions menors. Ni mil d'aquestes aparicions tenen res a fer amb les autèntiques Experiències Místiques de Primera Divisió, les Aparicions amb majúscula, les que generen Profetes. Sí, amics, parlem del mateix Déu aparegut al lloc més insospitat, per encarregar a la persona més inesperada un encàrrec d'allò més sorprenent. Aquestes aparicions són tan especials, tan místiques, que fins i tot mereixen un títol:

 

Profeta: quina professió més mística i quina paraula més musical i poètica**. Ser profeta no és fàcil; que li diguin a Moisès, que primer va haver de pujar una muntanya, després construir dos pedrots amb els manaments, i en acabat baixar-los fins on hi havia tota la família. No és d'estranyar que l'home agafes la gran emprenyada, quan després de tota la currada que s'havia fotut, va trobar-se a tot el poble fent una rave que ni la dels Monegros, i ell picant pedra per la causa divina.

Però no desviem l'atenció del tema principal i seguim amb les Aparicions Divines i els Profetes. Ser profeta, com deia, no és fàcil; fins i tot és una mica emfarragós. És una mica com sortir escollit delegat de classe sense haver-te presentat a la votació: t'escullen i t'encomanen feines que no vols fer. Ara imagina que estàs passejant pel carrer, i de cop se't presenta Déu, amb aquella túnica i aquelles mans obertes, i et diu alguna cosa com: "Eh, tu! Vull que siguis la meva veu a la terra, vull que amb lletres de foc proclamis la Glòria, i que edifiquis el meu temple amb la Paraula Sagrada, només amb les teves mans. Fes això, i seràs rebut al Regne del Cel, i bla, bla bla..." Perfecte, quina putada. Tu que ja pensaves en el proper cap de setmana que lliuraràs, i se't presenta Déu amb un encàrrec que no tens ni idea per on començar. Si Déu fos més llest, escolliria profetes vascos, que amb quatre pedres et construeixen el què sigui, i de pas aprofiten la revelació per omplir un capítol de Bricomania.

És clar, tu que ara ets profeta, comences a pensar: vejaaam, lletres de foc, agafem un encenedor per aquí... construir el temple, aprofitarem aquest solar d'allà... Collons! No m'estranya que l'església estigui plena de màrtirs! I és que si no et detenen per piròman, et fa detenir en Clos per construcció il·legal en sòl urbanitzable de l'Ajuntament. I és que si l'església és plena de màrtirs, les presons són plenes de profetes.

____

* Traducció catalanitzada, lliure i totalment sense criteri del clàssic 'porai'.

** Inspiració de grans versos com ara "Qui el lia el peta, la llei del profeta" o "És profeta: cul que veu, cul que peta."

Sergi
2 comentaris | enllaç permanent
Dimbo
Última tira
LA FRASE

"Jo em vaig ficar un dit al cul una vegada que tenia cucs perquè em picava, i quasi me'l desgarro amb l'ungla"

PullBoy

+ frases
LA COLUMNA

Metges

Només hi ha metges saludables a la TV. Estàs assegut a la sala d'espera i veus com va passant el personal. Mires la senyora del costat, o la mare amb la nena, o l'àvia que mira el terra, i penses què estan fent allà. Curiosament sembla que estiguin molt més saludables que la majoria de metges. Els més vells presenten tota la varietat de vicis sintomàtics, dormir poc, tabac, alcohol i infermeres. Els metges joves estan més pendents de la nova de urgències, que fer-te una mica de cas i és quan et tornes invisible. De vegades per trencar aquella fredor et pregunten quatre tonteries, com per fer-se més propers. Em recorden als taxistes que pretenen començar a parlar d'algun tema i com moltes altres coses quan no hi ha ganes, no n'hi ha. Per això no entenc que, després de tot, quan és va al metge anem en taxi.

GENERADOR DE POBLES
DESCARREGA


descarrega'ls!
Aquesta web està sota llicència Copyleft Creative Commons