catapings
musicamp3
bcnskyline
blocat
racocatalà
viasurf
seo consultant
sergiovillalba

dj further
laMundial.net
maestria de estilos
marc parrot
sonorate
subversive

allò que veig
basta de bastas
calítoe
dreadful
embut
erik
ester
flatline
flop!
gemmablog
gumets
jun
lladre
marianitu
mek
menxu
més marge!
nanda
nikto
proudemax
ramon
roger
teseache
trampoline
victima10



.

Avui anava pel carrer* amb el pilot automàtic activat, escoltant el so familiar dels tubs d'escapament, observant la ciutat, i un detall m'ha cridat l'atenció. Tots hem vist algun cop l'any de construcció gravat a les façanes d'alguns edificis i alguns afortunats que han anat a l'escola (no com jo, que em vaig criar a un femer de Nebraska) fins i tot han fet l'operació matemàtica per calcular quants anys fa de la construcció d'aquell edifici. Allò que m'ha cridat l'atenció era una petita porta amb un forjat (ferramen, en dèiem allà al femer de Nebraska) que duia el número 1.851. Si la calculadora del Windows no falla, d'això fa cent cinquanta-cinc anys. Per aquells que tingueu un esperit jove i una ment distreta, us diré que el més significatiu de fa 155 anys és que no hi havia internet. Com a apunt cultural, podríem afegir que fou l'any que s'inaugurà el primer tram de ferrocarril, que unia Barcelona amb Mataró (alé Mataró alé alé!), o dit altrament: la mare que va parir la RENFE (literalment, és clar). També fou l'any que va néixer Alexandros Papadiamantis (que no sé qui collons era, però sempre queda bé mencionar aquest tipus de dades).

Tot això per dir, simplement, que en mig de la voràgine tecnològica de construcció aferrissada que pateix en aquests moments la ciutat de Barcelona, i concretament al barri de Sants, hi podem trobar petites joies com aquesta porta. No cal anar gaire lluny per topar-nos de cara amb un contrast espectacular, i és que ben a prop d'aquesta porteta (cinc minuts a peu) hi podem trobar l'espectacle construccionil dels futurs jutjats de la ciutat, que si fos un plat del Bulli es diria "Aberració Arquitectònica Sobre Mar de Grues". El nostre enviat especial s'ha desplaçat fins al balcó de casa seva (pronunciat 'ca sèue') per oferir-nos un document gràfic a contrallum de calculable valor (zero).La fletxa indica la vista d'un dels edificis dels nous jutjats, despuntant darrera d'un edifici de 9 pisos.

Fonts properes al nostre mitjà (la meva àvia que viu allà al costat i sempre està de xarrera amb la carnissera dels Hermanos Gimeno de la zona) ens han informat que aquest complex rebrà el nom de Ciutat de la Justícia, parc temàtic que acollirà als millors criminals i delinqüents del país, que s'encarregaran de jutjar i/o processar als detinguts i imputats que tinguin la mala sort d'ésser enxampats per la justícia.

En el proper volum de "Construint la Ciutat de la Justícia" us explicarem com construir el vostre propi Jutjat, no us ho perdeu!

____

* Primera norma del capítol 2 del Manual Del Bon Weblogger**: Mai comencis un post amb "avui anava pel carrer".

** Nota mental: Cremar el Manual Del Bon Weblogger.

Coneguts els resultats de les eleccions d'avui, i en espera d'unes setmanes d'incertesa política, aquesta és l'única dada que podem afirmar amb seguretat.

Figura 1. Tenim quatre sobres de propaganda electoral (hem oblidat el de paper reciclat d'IC-V, perdó). A simple vista, i amb el sobre tancat, podem observar motius i colors indicatius del partit que l'ha enviat. De tots excepte d'un sobre, que apareix sorprenentment senzill i estèril.

Figura 2. Obrim els quatre sobres i trobem que l'interior del sobre blanc (el més senzill), conté propaganda electoral del Partit Popular.

Pregunta d'examen

Perquè cada precampanya electoral rebem un sobre sospitosament senzill i clarament pobre que conté papers del PP, al costat del reste de sobres dels partits polítics que resulten -fins i tot- visualment estridents?

Exemple 1: Perquè al programa del PP per enguany, hi figura l'estalvi de tinta.
Exemple 2: Perquè les impressores en color són una arma pro-terrorista i els sobres amb colors vius propaganda inconstitucional.

S'accepten respostes enginyoses i descabellades als comentaris, però recordeu: la realitat sempre supera la ficció.

Com a seguidor incondicional de Metropolis i especialment de la nissaga Passion Of Covers (de cinc volums com cinc joies) iniciada per l'Excel·lentíssim Doctor MarkCohen i seguida pel propi Nikto (Disc-jòquei Subversònic i amic/amat), m'he vist abocat a una voràgine versionil que m'ha tingut uns dies en KO tècnic musical. Com a bon admirador i envejós de mena, no he pogut evitar pujar-me al carro de les versions i he fabricat la meva pròpia selecció musical. Aquest cop, d'alguns que ho intenten i ho acosegueixen amb més o menys sort. I és que si "allí en Barranquilla se baila así", aquí "en el sur de Europa se versiona así". Resultat: Versioning Cánsions vol.1. Baixin i vegin... (clic per descarregar).

Versioning Cánsions vol.1

01. Los Enemigos - Resucitao (Gloria Gaynor cover)
02. El Príncipe Gitano - In The Ghetto (Elvis Presley cover)
03. Los Berzas - Yo Amo El Jamón (The Arrows cover)
04. Los Manolos - No Puedo Quitar Mis Ojos De Ti (Frank Valli)
05. Raphael - Aquarius (The Fifth Dimension cover)
06. Gigatrón - Te Peto El Cacas (Europe cover)
07. El Canto del Loco - Crash (The Primitives cover)
08. Carlitos - Pajillero (Rolling Stones cover)
09. Aerolineas Federales - Mi Video No Tiene Mando A Distancia (The Buggles cover)
10. Raquel Camins - Por Ti Seré (Alphaville cover)
11. Los Mustang - Obladi Oblada (The Beatles cover)
12. Los Sobraos - Te Informo (Snow cover)
13. Gipsy Kings - Hotel California (Eagles cover)
14. La Terremoto de Alcorcón - Mamma Maria (Ricchi e Poveri cover)
15. Siniestro Total - Miña Terra Galega (Lynyrd Skynyrd cover)

 

Vull parlar-vos dels meus cinc pretendents. Aquesta setmana he rebut cinc cartes d'amor, cinc propostes amb data de caducitat. En poc més d'una setmana he d'escollir amb quin d'ells em casaré. Si us sóc sincer, preferia una rossa de pits grossos, però em sento gairebé obligat a escollir entre un d'ells. En secret he respost les seves cartes d'amor.

Apreciat Sr. Mas:

És tan atractiu, taaan guapo... aaaiiix *sospir*. M'ofereix
un contracte, una garantia legal que la nostra relació
funcionarà. És tan elegant i polit, que em sento senzill
i gairebé deixat al seu costat. El seu toc de distinció,
el seu aire de xicot de bona família el fa ser el jove
pretendent que tot pare orgullós voldria per la seva
descendència. Però per mi no ho és tot la butxaca i,
tot i que aprecio tant el seu atractiu com el seu status,
no voldria haver de trobar-me en mig d'una
escabetxina legal si mai sentim la necessitat de trencar
aquest contracte. Aprecio el seu interès.

Seu,

                                                        S. Llorens.

Apreciat Sr. Montilla:

Et puc dir Jose? Un home tímid i educat com tu, algú
que ha començat amb una mà davant i l'altra darrera
i que, tot i així, arriba amb una promesa contundent.
Ningú no farà més per mi que allò que pots fer tu...
dius. Sé que el teu interès per mi és sincer, sé que
vetllaries per mi. Però espero que una possible relació
entre nosaltres no es vegi enterbolida per l'ombra de
terceres persones. Sí, sé que el teu pare ens vigila, que
et condiciona, i que la nostra relació no serà mai de
dos si no ho superem. Pensaré en la teva proposta.
PD: Perquè no m'envies alguna foto on em miris als
ulls? En totes les que m'has enviat surts mirant a l'in-
finit, com si no t'atrevissis a mirar-me a la cara. Ah!
T'envio una de les teves cançons preferides de Màker
Nofle i un diccionari català-castellà amb una dedicatòria
especial perquè pensis en mi.

Teu,

                                                       S. Llorens.

Apreciat Sr. Carod-Rovira:

Em crida l'atenció i m'atrau la seva aparent senzillesa
i sinceritat. Sé que tots hem comès errors algun cop,
i no per això ens han de demonitzar. M'agrada que
se senti humà, que se sàpiga humà. Diu que pot ofe-
rir-me quelcom que sempre he volgut, que parlem el
mateix idioma, que ens podem arribar a entendre.
Però en la nostra anterior relació hi ha hagut alts i
baixos. Em sento confús. Vull creure que és sincer,
que pot oferir-me allò que sempre he desitjat... però
és difícil creure que algú et durà la lluna en un cove.
Estudiaré la seva proposta amb deteniment.

Seu,

                                                        S. Llorens.

Apreciat Sr. Saura:

Vostè és tan sensible i tan proper, que gairebé em
fa sentir en un núvol de flors. Diu que la nostra rela-
ció serà bonica, ideal, gairebé utòpica. Viurem en
un petit paradís natural, cuidant el nostre jardí i men-
jant aliments biològics. Em fa sentir tan... tan...
"lliure" que gairebé em fa por. És clar que desitjo viu-
re entre flors i violes i romaní, és clar que vull un món
millor on poder viure-hi tots en armonia. Però on que-
den les emocions? Perquè tinc la sensació que no
toquem de peus a terra? Aprecio el seu romàntic ofe-
riment, però no sé si podria viure sempre en un núvol.
Estudiaré la seva proposta els propoers dies.

Seu,
                                                       S. Llorens.

Apreciat Josep:

Sé que mai ens hem dut gairebé, i per això em sorprèn
que pensis en mi de cara a una futura relació. Som tan
diferents... Per ser sincer amb tu, la teva carta era el
darrer que esperava trobar ahir quan vaig arribar a casa.
Què puc fer per tu, Josep? Estudiar la teva proposta.
Sé que et sents sol, potser abandonat, però no crec que
jo sigui la millor opció per passar junts tot aquest temps
en blanc. No t'enganyaré, gairebé m'entendreix la teva
perseverança en un món que t'és hostil, que no et vol.
Per això aprecio el teu interès. Sé que ets fort, que podràs
fer front a un altre cop.Però crec que això nostre no pot ser.
Tot i així, ho estudiaré. Ànims i endavant.

Teu,
                                                       S. Llorens.

Ara resulta que les persones tenim gust a bacon. No és conya. Uns japonesos amb poca feina han construit un robot capaç de realitzar tast de vins i determinar-ne el "gust". Aquest robotamen també és capaç de determinar si una fruita és dolça o àcida o detectar l'excés de sal al menjar. Fins aquí sembla una notícia relativament normal, més o menys desafortunada pel seu contingut i, de fet, no ens aporta més informació que la que ja sabíem: que els japonesos s'haurien de centrar en dibuixar manga i cantar al karaoke, i deixar de gastar-se la pasta investigant imbecilitats que, anant un cap de setmana a Sant Sadurní, haguessin arribat a les mateixes conclusions i, de pas, haurien mamat com mai.

(AVÍS: Comença un post groller de collons. Si tenies una bona imatge de mi, passa a l'últim paràgraf. Déu t'ho pagui.)

Com sempre, el millor de la notícia arriba després. És a dir, quan ja ens hem avorrit del puto robot i ens dediquem a jugar amb ell*. Aquí és el punt on els científics japonesos van per la vuitena ampolla de sake, i un té una brillant idea: "eh nens! 'hip' perquè no fotem la mà al robot 'hip' a veure què diu?". I l'altre científic allà amb la credibilitat sota mínims: "seeeh! Jo li poso la 'hip' a veure si em diu quin gust té". En fi, tots mamats. I foten la mà, i el robot diu (i això, segons, la notícia, ja és completament verídic) que les persones tenim gust a bacon, a porc. És a dir, que no hi ha cap diferència entre un tio (científic i japonès, en aquest cas, a causa de l'atzar) i un porc.

I jo em pregunto: feia falta inventar un robot per determinar que els tios som uns porcs? No penseu més, la resposta és NO. Tots sabem que els tios som uns porcs, i que fins i tot alguns ja tenen respostes preparades** a l'estil "sí, però del porc se n'aprofita tot", per quan alguna dona els hi diu que ho són.

Però aquell robot que va determinar que les persones tenim gust a bacó no va fer distinció entre sexes. És a dir, que els tios som uns porcs, però les ties també. I no cal anar-te'n a la carretera de Castelldefels per comprovar-ho. Sense anar més lluny, un cop vaig conèixer una noia que ella mateixa s'autodenominava com una mica marrana (ara ve un moment-anècdota, aíxí que podeu passar al paràgraf final si voleu). La veritat és que era una noia molt oberta, en tots els sentits de l'expressió (sobretot el literal). Ens vam conèixer, vam estar bebent a un bar, i va estar fotent-me el rotllo sobre els tios, les ties, el gènere porcí i la mare que els va matricular a tots. Jo, que ja feia estona que duia el mode automàtic, vaig mirar l'hora i, sense pensar-ho vaig dir-li que d'acord, que tot allò era molt interessant, però que podíem anar directament a follar, que com a mínim ens estalviarem d'arruïnar-nos demanant cubates.

El cas és que va acceptar (com a esport d'aventura), i vam tenir una experiència curta però intensa, que més tard ella va batejar com a "El primer cigarro que em dura més que un polvo" (expressió amb la que va titular un llibre seu de relats curts -mala llet, també-). Jo vaig dir-li que d'acord, que no havíem estat gaire estona, però que per la intensitat del moment tot i la meva no gaire afortunada antomia, podíem afirmar que l'important no era el tamany. Després de mirar-me de dalt a baix i arronsar les espatlles va acceptar parcialment, dient que d'acord, l'important no és el tamany, sinó tenir-ne moltes per escollir.

Ens vam veure un quants cops més. Sempre començàvem amb el tema de si els tios som uns porcs, i passàvem les hores al bar amb un cubata a la mà. Però mai vaig aconseguir tornar-la a embolicar per anar-se'n al llit amb mi. Ella deia que preferia deixar el llistó amunt, i abandonar al moment més àlgid. Jo crec que tenia moltes per escollir, i que jo no estava ni nominat. El cas és que vaig intentar-ho sovint, sobretot quan sortia el tema dels tios i els porcs. Jo deia coses com: "d'acord, som uns porcs... vols una mica de salami?" I ella em responia coses com ara: "abans vinc a la matança" o "ah! Però també fan salamis bonsai?". Un dia vaig voler avançar-me als seus reflexos, i vaig deixar-li anar: "ets vegeteriana? Cap problema, vols un nap i una mica de iogurt?". I ella allà mirant-me i dient "sí, sí, iogurt... diràs Danonino, cabron". En fi, res a fer.

(Arribat aquest punt, i amb la credibilitat sota mínims, aprofito per saludar a tots aquells que heu passat directament al paràgraf final -el que us heu perdut, nens!-).

Com a reflexió final, i havent rellegit les meves paraules, no puc menys que pensar que algú capaç d'escriure aquestes coses no pot ser més que algú depravat, desvergonyit, fins i tot impúdic, indecorós i pervertit fins a la medul·la espinal. En definitiva, un porc. Però estic tranquil, perquè és inherent al gènere humà ser una mica tocins. Com a mínim, està científicament provat que tenim gust a bacon.

____

* Perquè si una cosa té la tecnologia, és que quan ens hi hem acostumat, no podem evitar fer-la servir per destapar el nostre cantó més obscur i/o imbècil. Per exemple, qui no ha tingut mai una fotocopiadora a mà i ha aprofitat per fotocopiar-se la cara? I qui diu la cara, diu el cul.

** El gran món de les respostes preparades, que va de les subtileses de l'estil "-Al pot petit hi ha la bona confitura. -Sí, sí, però s'acaba abans!", a auntèntiques joies d ela cultura popular com ara "em rebota i m'explota", "el pedo que te tiras" o "por el culo te la hinco".

Refredar-se és el pitjor que pot passar-li a un tio que va calent tot l'any. És com fotre's de cara contra una paret de totxanes amb una pintada gegant on hi posa "Realitat!". Duus tot l'any aguantant insolacions, clients imbècils, veïns que fumen a l'ascensor... i de cop arriba un virus i et deixa fora de joc en un parell de dies.

El pitjor del refredat no és el malestar en sí, sinó el seu sentit de l'oportunitat. El virus del refredat (Virium Filumdesaputemaris) és la tercera entitat viva més oportunista de la història, després del Peix Polla (en segona posició) i el tio que al lavabo del càmping sempre s'equivoca de porta i intenta obrir la teva mentre estàs cagant i l'has d'aguantar perquè la balda està trencada. De fet, aquest virus és tan oportunista que no pot presentar-se en altres moments que no siguin: A. La setmana de més feina al treball, B. El pont que no tenies i que, per feina, no et permetia fer aquell viatge de 4 dies, i C. Una setmana abans d'una cita.

La veritable putada d'una grip no és que t'enganxi en mig d'una cita perquè, al cap i a la fi, pots anul·lar-la perquè estàs malalt. La veritable putada és que t'enxampi una setmana abans, perquè quan fa una setmana que tens la grip ja no estàs molt fotut i pots anar a la feina o quedar amb algú, i no tens excusa, però estàs en un estat lamentable on els mocs omplen la teva vida i els clínex són el tresor més valuós i tot un valor en alça. Quan fa una setmana que has passat una grip, no pots dir que no a una cita perquè no tens excusa, aíxí que t'has de presentar a la cita amb aquella veu de Darth Vader (recordem l'efecte Vader) i aquells ulls com d'haver-te fumat l'hort sencer d'un rastafari. Per no parlar de la tos de gos aquella que ja fa mal de sentir.

A mi les grips m'agafen molt fortes i ho reconec: m'he trobat en alguna cita en aquest estat deplorable. Ja de per sí no sóc gaire bo amb això de les cites, normalment. De fet, totes han estat un desastre per culpa de la grip. Com el meu barri és com un poble i les notícies volen,  un cop una noia se'm va presentar a la cita amb una mascareta de metge. Tot i això, la cita va anar prou bé, fins que ella va sortir corrent perquè se'm van acabar els mocadors de paper i vaig apropar-me a ella com per fer-li un petó, però per mocar-me amb la mascareta.

Però no us penseu tampoc que he tingut tantes cites, o que conec a tantes dones, no. De fet, a la meva colla sóc dels qui menys cites i nòvies ha tingut. Un amic meu va sortir amb tantes ties que el va trucar el Sr. Panini per fer-li un àlbum dedicat i va dir que no. Després van trucar-lo del rècord Guinness per ser el tio que més relacions estables havia tingut. Més tard van trucar-lo els del National Geographic uns quants cops per fer-li un reportatge, després de dir-los que no repetides vegades. I després van tornar-lo a trucar del rècord Guinnes per ser el tio que més trucades havia rebut del National Geographic.

A mi només em truquen els de Colhogar, que diuen que volen fer un mocador Sergi pro-model. Volien quedar amb mi per discutir el model del nou mocador de paper, però els he trucat per dir que no hi podia anar, que estava amb grip. Aleshores m'han dit si podíem quedar d'aquí una setmana, però els he dit que no... que tinc una cita.

Hi ha qui diu que, entre un home i una dona, mai pot existir una relació de Bona, Bonica i Veritable Amistat (BBVA) si no han anat abans al llit. Si aquesta afirmació és certa, hi ha dues coses que em preocupen seriosament:

1. Perquè a la colla tot som tios?

i 2. Tots aquests anys, totes aquestes noies que m'han dit coses com ara "no, si jo només et veig com un amic" o "és que no vull espatllar la nostra amistat"... realment volien ser amigues meves? Pensem-hi.

Pensem per un moment que aquesta teoria fos real. Frases com "no, si de bons amics n'hi ha molt pocs" cobren un sentit completament diferent segons qui les deixi anar. Per no parlar d'aquells que van dient que "jo crec que, en realitat, de bons amics no n'hi ha"... Com pots escoltar això i mirar als ulls a la persona qui t'ho està dient? O pitjor encara! Com mirar als ulls a una noia que ve i et diu que ella té mooooolts bons amics (sobretot quan la feies una noia tímida)?

I no pensem pas que és una rucada, eh? Que als científics d'avui en dia, amb la poca feina que tenen, si els hi dóna per investigar subnormalitats, un dia et diuen que la llargada dels dits determina les teves tendències sexuals, l'altre dia et surten amb que Plutó no és un planeta, i al següent poden publicar perfectament que els bons amics només ho són si han mantingut prèviament una relació sexual.

Així que si us sentiu sols, no ho dubteu. Deixeu-vos caure per un parell de pàgines web de contactes*, i allà on hi ha l'opció "busco", ompliu la casella "només amistat".

Parlant de contactes... vols ser la meva amiga?

____

* A Mundokillo mateix podeu ser els reis de l'amistat amb un nick a l'estil NeNg_SanTaKo, ^=TuNNinG=^ o el_lokasso_85.