« 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 »
SECCIONS

Inici
ForatSutra
La Columna
Tires
Clatellòmetre
L'Oracle

Contacte

GENERADORS

Noms de pagès
Poemes Catalans
Sectes
Reencarnòmetre

ENLLAÇA'NS






enllaça'ns
ENLLAÇOS

catapings
musicamp3
bcnskyline
blocat
racocatalà
viasurf
seo consultant
sergiovillalba


dj further
laMundial.net
maestria de estilos
marc parrot
sonorate
subversive



HOOLIGANISME






COL·LEGUISME

allò que veig
basta de bastas
calítoe
dreadful
embut
erik
ester
flatline
flop!
gemmablog
gumets
jun
lladre
marianitu
mek
menxu
més marge!
nanda
nikto
proudemax
ramon
roger
teseache
trampoline
victima10



.

Llicència Creative Commons

Get Firefox!

07.01.10  Calippo Polar

Diu la saviesa popular que les tres coses més fredes que hom pot trobar són les mans d'un metge, el nas d'un gos i el cony d'una esquimala. També és veritat que les dones d'aquí, en general, van bastant calentes, que sempre pots comprar-te un gat, i que els metges fan servir els guants de làtex sempre que tenen ocasió; i ja saps que si un metge et diu que et giris i fa petar el guant de làtex mentre se'l calça fins al colze, ja pots fotre a córrer (són molts cops d'escoltar l'acudit de 'eso-es-un-esguince-ESTO-es-un-desgarro', i tots sabem que els mites i els acudits sempre tenen la seva base en algun fet real).

Està clar que per saber que fot fred només calia obrir la finestra, però m'hagués hagut de saltar la part on deia 'cony d'una esquimala' i les referències al tacte rectal (sana tradició mèdica) i ja sabeu que jo, si no em poso a mi mateix en evidència amb les meves grolleries barribaixeres, no dormo tranquil.

Doncs sí, fot un fred que redueix la mitjana titolar ibèrica a uns 20 centímetres (recordem que les femelles peninsulars sempre han pensat que 20 centímetres era la meitat de l'espai màxim que deixen el polze i líndex al separar-se). I ja que estem amb números, fem un petit incís que m'ha vingut de gust mencionar:


1.El 99% de les dones heterosexuals se senten satisfetes amb les seves relacions sexuals.

2.El 96% de les dones heterosexuals només han tingut i tindran relacions amb la seva parella actual.

3.És més, només un 2,8% d'aquestes pensa en altres homes d'una manera sexual, i el 100% de pensaments van dirigits a actors i personatges de ficció.

4.El 89% gaudeixen completament al practicar el sexe oral a les seves parelles i ho farien contínuament.

5.Només el 3,7% esperen que els hi tornin el favor.

6.El 81,2% estarien d'acord en practicar un trio amb la seva parella, però només si és amb una altra dona.

7.El 100% dels enquestat eren homes.


Molt bé, aturem-nos un moment aquí, perquè m'estic embalant, i tant parlar d'esquimales fredes, sexe oral i homes que tornen de caçar foques, acabo de visualitzar quelcom que podria definir-se com a 'Moment Calippo polar', i no ha estat agradable perquè jo, per sobre de tot, desitjo la pau al món, les energies renovables, i el bé per al poble esquimal. I si aquesta paia o aquestes altres volen guanyar un concurs de menjar Colajets sabor morsa em sembla perfecte, però a aquesta senyora jo li desitjo el millor, a ella i al seu marit esquimal que no m'estranya que es passi el dia caçant pingüins fora de casa.

Jo que m'havia fet el propòsit de deixar de dir grolleries ni marranades aquest 2010, ara hauré d'esperar un altre any sencer per donar-me una mica de credibilitat. I no és perquè jo sigui un paio poc constant, no, tot això és per culpa del puto fred! Perquè si una cosa té el fred, és que em fot calent com una torradora.

Sergi
2 comentaris | enllaç permanent
26.11.09  Puta grip

Diuen els entesos que els meus millors posts, de llarg, són aquells que he escrit mentre estava malalt, fet que en planteja algunes preguntes: És que en plenes facultats, sense estar malalt, tot allò que escric és una merda? Qui són els entesos? Són els mateixos que recomanen algun producte quan als anuncis diuen "els experts ho recomanen"?

Òbviament no cal respondre, no són preguntes retòriques però, a merda de preguntes, merda de respostes, i la paraula merda ja ha sortit massa cops per als primers paràgrafs.

Sigui com sigui, si ara escric és perquè estic malalt, engripat, fet una... un... fet pols, vaja. I segons aquests experts (els mateixos que recomanen mastegar xiclet amb Omega-8 durant el primer cap de setmana de cada mes senar) potser en traiem res de bo. I per no allargar l'agonia (no la de la meva grip, sinó la del pobre desgraciat que llegeixi això), ho faré en forma de fitxa educativa.

EL VIRUS DE LA GRIP:

Fase 1: Recepció

En aquesta primera fase, el virus penetra al nostre cos amb la mateixa facilitat que els salamis a cal presentador de l'Allà Tu. Per evitar l'entrada d'aquests petits mal parits al nostre organisme hem de: no dormir amb el cul a l'aire (segons les mares), posar-nos sempre la rebequeta i la camisa per dins (segons les iaies) i no exposar-nos als canvis sobtats de temperatures (segons Tomàs Molina).

Fase 2: Període Soytupadre

En aquest període el virus s'instal·la al nostre coll (osti, que curiós! Igual que els salamis a cal d'abans!), provocant lleus alteracions a les cordes vocals, que determinen la característica física principal d'aquesta fase: la veu. Segons la revista 'Medical Gil&Pollism Today', alguns individus del gènere femení poden veure's impulsats a robar un camió i llençar-se a la carretera, arribant a creuar, en alguns casos, la frontera amb França per entregar puntualment els carregaments als seus corresponents destins. En d'altres casos, especialment en el gènere masculí, apareixen calbes incipients, prominents bigotis, i s'ha arribat a donar algun cas en que l'individu s'apunta al doblatge d'algunes pel·lícules o, en casos extrems, a presentar 'El Tiempo es Oro'.

Fase 3: Període d'Aixette

Aquesta és una fase particularment líquida, ja que els fluids emanen del nostre cos com alguna comparació amb el presentador de l'Allá Tu que no vull fer pel seu altíssim grau de desagradabilitat. Mocs al nas, llàgrimes als ulls, babes al coixí quan aconseguim dormir... És el clàssic moment on, abans que un bitllet de 100€, preferiríem agafar un Clínex mig usat. Diuen les males llengües que, cap als volts del 1964, l'empresari romanès Vladimir Blub (conegut pels seus amics com a Blandi Blub) va aconseguir conservar els mocs més consistents d'aquesta fase de la grip, sintetitzant així un ingredient molt apreciat en algunes cultures, i que va aconseguir mantenir la textura cremosa de la xocolata dels Bollycaos cap allà els anys 80.

Fase 4: Central del Sonido

Amb el virus instal·lat al centre neuràlgic del nostre sistema respiratori, es produeix el reconegut efecte 'Strafulàrius', on la nostra caixa toràcica actua com a caixa de ressonància, permetent l'acompanyament armoniós i avellutat de la nostra veu angelical a les nostres secrecions salivo-mucoses que, cal dir, tenen aquella textura de 'Cuajada Danone' que s'ha anat transmetent de generació en generació. Aquesta musicalitat selecta que només s'aconsegueix en aquesta fase de la grip (mal anomenada popularment 'Tos de Gos') va ajudar al seu dia al biòleg Manpetät Larsson a apropar-se més i aconseguir la mostra de semen de morsa àrtica que és avui dia un importantíssim component de la Llet Eroski (no vulgueu saber, però, com va aconseguir aquesta mostra). És important saber que, durant aquesta última fase de la grip, és el moment ideal per escampar aquests virus d'una grip que -no siguem egoïstes- és un dret de tot bon ciutadà agafar-la.

Sergi
4 comentaris | enllaç permanent
25.03.09  El millor ja està passant

Molt bé, aquí en va una, i aquesta és personal. Ningú sap que ho estic escrivint, ningú excepte el Sembei que està dormint aquí al meu costat. I per aquells a qui us hagi passat pel cap la minúscula possibilitat que sóc gay, us diré que el Sembei és el meu gos. I per aquells malalts que hagueu arribat a considerar la ínfima, remota i depravada possibilitat que sóc un gay zoofílic, us tranquil·litzaré dient que la meva mitja taronja no-gay dorm a uns pocs metres d'aquí (no proveu amb Google Maps, l'interior de les cases no es veu, no us diré quants metres hi ha d'aquí allà. Bé, probablement són 4 o 5, o potser 3 en línia recta i travessant la paret... però què collons us heu pensat? Que sóc un GPS amb potes?!).

He d'emprar un recurs cinematogràfic per introduir aquest pensament, així que imagineu-me davant del mirall del lavabo, mig ajupit després de rentar-me la cara, amb algunes gotes encara penjant del nas, i preguntant-me qui collons sóc? Qui és aquest? L'Home del Mirall, "The Man in the Mirror" que diria el del lleixiu*.

I aquí em trobo, davant del mirall, veient-me des del fons del nano que encara viu en algun racó de la meva massa encefàlica, preguntant-me perquè passen els dies tan ràpid, perquè veig la mateixa cara tan igual però tan diferent a com era. I per un segon, penso que tinc dret a resumir la meva vida fins el moment en pocs segons i -pitjor encara- explicar-la lliurement per internet (que, com bé diu l'Eric, és el diable). Però no parlem de mi. O millor, parlem de mi a través d'ells.

L'Imma i el Vicenç, tots dos sols a un pis de 120m, estan igual que els recordo de petit, però sense l'Eli ni jo tancats a les nostres habitacions. L'Eli i l'Albert... joder... hipotecats i amb una fera que es menja els mandos de la wii quan giren el cap, però que és tot un Nebot amb majúscula. El Miquel i el Vicenç ja fa anys que no hi són. La Sabina i la Maria encara hi són i -collons!- en tenen per estona (brindo per això!). El Miki és un home tranquil (qui ho havia de dir) i guapo i té al costat una dona guapa i que es mereix.

El Willy i l'Edgar fan la seva, cadascú triomfant a la seva manera. El Sergio va tornar a casa i allà s'ha quedat, ja fa uns anys però el trobo a faltar. La Carol finalment ha fotut el camp (mai és tard), el Paco és molt car de veure perquè estan construint la República Independent de Casa Seva a un lloc que podria ser perfectament un territori independent en sí mateix, i tinc el pressentiment que ben aviat tindran quatre potes destrossant el jardí (Us he guanyat! A mi m'han destrossat el jardí molt abans!). L'Anton està alimentant bé a la Van que, pel què tinc entès, està augmentant el pes. Qui també augmenta el pes és l'Arantxa, que està experimentant amb el cultiu de larves i 'no sabe ni dóoonde sa metío'.

Sí, estem "en-aquell-moment". Què està passant? És el número 3? Que potser un dia et mires al mirall i te n'adones que aquell qui et mira t'està dient que et fas vell abans d'hora? És per això que les hores passen lentes, però els dies passen ràpid, i els mesos volen? Perquè aquest cony de temps passa tan ràpid?

Molt bé, d'acord, posem pel cas que ara, per una cadena inesperada de causalitats i una acceleració sorpressiva del temps em trobo en un hospital aguantant un Baby Feber amb el meu codi genètic als braços. Com la imatge és esfereïdora i no ve al cas, accelerem de nou el temps de manera acollonantment colpidora i trobem-nos sis lustres endavant. Trobarem un jove davant del mirall sentint-se una mica més vell dins la seva joventut, preguntant-se què collons està passant al seu voltant, amb la necessitat imperiosa d'escriure sobre ell mateix a la xarxa. Mentre ell endolla el seu xip wireless que envia impulsos al còrtex i connecta a la Mindnet per actualitzar els seu Mentlog amb aquests pensaments (pren nota, Hawking!), jo em trobo en parella a casa meva, amb una edat collonuda per reprendre aquelles coses que m'hagués agradat fer quan en realitat havia de cuidar de la criatura (com ara llegir el màxim possible, afeccionar-me a la fotografia, aprendre a jugar a jocs en línia a nivell de crack o convertir-me en un manipulador de Thermomix nivell 300).

I aquí em teniu, amb 60 anys portats d'aquella manera, però jove al cap i a la fi, mirant el passat que encara no ha existit com si fos una pel·lícula d'estrena, amb un nét imaginari que, quan jo en tingui 80, ell en tindrà 20. Si ens agafem a la mitjana així com qui no vol la cosa, ja hauré donat prou pel sac als meus congèneres i em tocarà fotre el camp, a retrobar-me amb persones que feia temps que no veia, i els meus néts (sempre imaginaris) hauran gaudit de mi fins als 20 anys, i em sembla bastant just.

I perquè serveix imaginar un futur que mai anirà com havíem pensat? Tots sabem que els millors plans són els imprevistos. Però sigui com sigui, el millor sense cap mena de dubte, ha de ser arribar-hi i poder-ho sentir amb els teus propis sentiments. Que ningú t'ho hagi d'explicar. Sovint mirem al futur amb l'esperança que ens tranquil·litzarà saber-ne alguna cosa més, volem estalviar-nos sorpreses. Però no ens enganyem, això seria com conèixer el final d'un llibre o jugar al PCFutbol amb una cartera d'un bilió d'euros: es perd la gràcia, l'interès.

Perquè mirem tant al futur? Què volem aconseguir? El millor que tenim ho tenim davant, i és el millor perquè està passant ara i no pot passar d'una altra manera. Hi ha qui diu que tenir algú que t'espera al llit cada nit és el millor que et pot passar a la vida. Hi ha qui diu que els amics ho són tot. Que els records ho són tot. Doncs bé, Home del Mirall, és ben bé que ho recordes tot, bonic i agre; és ben bé que per ells ets on ets; és ben bé que el millor que et pot passar és a 4 o 5 metres.

Potser 3 si poguéssim travessar parets.

___

* Ok, el del lleixiu és Michael Jackson, i és per la seva cançó "Man In The Mirror" (se us ha d'explicar tot!). Què havia de dir? El Tio dels Nens?!

Sergi
0 comentaris | enllaç permanent
21.11.08  De les Cavernes a l'Actimel

Quan el nostre avantpassat (o avantpassada) va despertar a mitjanit tocat (o tocada) per la inspiració i va traçar la primera silueta sobre la roca nua, un nou món de representacions es va obrir per a la nostra espècie, avorrida de per sí, disfressant-la d'interessant.

Probablement aquest personatge va morir empalat per un mamut o aixafat per un troncmòbil, o potser se'l va menjar un ós cavernari... o simplement se'l va endur un refredat.

Això va ser molt abans que el primer científic sense escrúpols tingués la genial però macabra idea d'inventar les pocions curatives, les vacunes i aquells palets de fusta que t'apreten la llengua i et fan venir arcades. Aleshores dibuixar siluetes era un repte immens per algú acostumat a fer servir les mans per arrencar, estirar, rebregar i treure els polls de les rastes dels companys de cova. I amb el pas del temps aquestes mans van perfeccionar els moviments, van aprendre a cultivar i recol·lectar, a construir i fabricar, a tocar violins i clavicèmbals, a fer servir forquilles i culleres i, en alguns casos de virtuosisme total, a torturar implacablement o a executar sense dolor. I en algun moment intermig, unes mans van agafar el primer pinzell.

En aquell moment l'home va començar a esbossar, projectar, pintar, escolpir... i ens vam convertir en Déus. Una espècie capaç de recrear el món a una tela amb un nivell de perfecció i realisme tan sublim que podia fer venir arcades d'emoció a qualsevol que tingués la sort d'observar la seva obra, sense necessitat dels palets de fusta dels metges.

I aquests homes eren Déus. Perquè els reis els contractaven i els admiraven, i quan els havien pintat, els feien matar perquè ningú més pugués gaudir del seu geni creador. Aleshores esdevenien immortals, com les seves obres.

Però un dia, algú prou il·luminat (o suficientment avorrit) va creure fermament que la llum, ben filtrada, aplicada i manipulada podia fer la feina tota sola, sense ajuda de ningú. I van aparèixer les primeres fotografies. I així com milers d'anys abans ho van fer els seus avantpassats de les cavernes, el record dels grans pintors va morir una mica més, deixant només darrera seu les siluetes, la llum i les ombres de les seves pintures.

I en aquesta voràgine estenopeica, fou moment pels homes de les caixes fosques, que enregistraven el món a cops de flash. Els escollits de la llum, els guardians de les imatges, els nous artistes que copsaven la realitat darrera uns artefactes complexes i plens de palanques, de clics, crecs i zums.

Fins que un dia un japonès cansat de menjar fideus i arròs, i després de trenta-cinc carrets de fotos dedicats a la Sagrada Família i un bon grapat de iens més pobre, va tenir una genial idea. Inventaria les càmeres digitals.

I amb cada càmera que es venia, cada targeta de memòria, cada cable USB que venia el 'paki' de Ronda Sant Antoni, la fotografia moria com a expressió artística d'uns quants escollits. Per cada clic, moria un fotògraf, i per cada fotògraf, moria un gatet.

I aleshores algú va descobrir el Photoshop. I amb cada còpia pirata, amb cada foto mal retocada i pujada a un fotolog, moria un dissenyador (que n'hi havia de sobres).

I així és com cada home i dona de les cavernes, com cada gran pintor renaixentista, com cada bon fotògraf i com l'inventor dels palets de fusta per dir "aaaa!" es remouen a les seves tombes, i per cada auto-foto al lavabo o cada imatge que ens fem amb el braç estirat des de dalt, un artista perd la inspiració i moren dos gatets.

Però un bon dia algú va anar molt més lluny de la pintura, de les teles, de la fotografia convencional, de la fotografia digital i del retoc fotogràfic amb Photoshop. Va ser el dia que es va inventar l'Actimel. Perquè quan prens Actimel se't corregeixen automàticament els nivells i el contrast, els ulls vermells i la corva de color i, a més, t'apareix un "calado" lluminós sense necessitat de màscares ni corves de Bezier.

I per cada Actimel que algú es pren, Andy Warhol dibuixa un somriure des dels núvols, el flautista d'una filarmònica s'equivoca en una nota, Annibal Lecter es menja un flautista, apareix un nou cantant d'Operación Triunfo, s'obre un fotolog, un publicista es fa ric... i mor un gatet.

Sergi
5 comentaris | enllaç permanent
08.08.08  Harry Potter i l'Habitació de Fermat

Aquells qui em coneixeu sovint em dieu que sóc observador, afirmació a la qual responc "és instint periodístic" quan tinc el dia 'sobrat', o "tinc molt poca feina" quan tinc el dia... no, ben mirat sí que és poca feina, perquè enganyar-se.

Vull parlar-vos de La Habitación de Fermat, una pel·lícula de Luis Piedrahita i Rodrigo Sopeña que té com a protagonistes Lluís Homar, Alejo Sauras, Elena Ballesteros i Santi Millan (aquest segurament el coneixeu perquè sortia a les tires còmiques d'alguna web de mal nom). La pel·lícula mostra la història de quatre cervells privilegiats en el camp de les matemàtiques que són citats per resoldre l'enigma més gran que mai s'ha plantejat. La història pren un tomb inesperat quan aquesta reunió es converteix en una cursa contrarrellotge per salvar la vida, ja que les parets es mouen i l'habitació cada cop és més petita. La manera d'aturar-ho: resoldre enigmes que el seu misteriós amfitrió els planteja sobre la marxa.

Personalment és una pel·lícula que m'agrada, no està entre les meves preferides, però podríem definir-la com "d'aquelles pel·lícules que tornaries a veure un altre cop". Per a aquells compradors compulsius de DVDs, podeu trobar-la a la FNAC per 12€. Però no vull parlar-vos de l'argument i tampoc vull fer-me passar per esbirro de l'amic Teddy, així que començarem parlant de l'esmentada Poca Feina.

Observi el visitant les següents imatges:

A la figura 1 observem un pla zenital on es veuen els protagonistes intentant fer pressió contra les parets de la cambra posant un seguit de llibreries a terra, atapeïnt-les de llibres i objectes que van recollint. En els propers plans dels libres hi observem una quantitat important de títols matemàtics o científics, com cal a l'habitació d'una eminència matemàtica. Però si som torracollons i ens hi fixem bé, veurem que la figura 2, una ampliació de l'anterior imatge, mostra un llom de llibre que segurament molts reconeixereu. I és que un matemàtic erudit com el tal Fermat no només s'alimenta de literatura matemàtica, també llegeix Harry Potter! Concretament "Harry Potter i l'Orde del Fènix". I en un intent d'anar més enllà, el meu esperit intrèpid m'ha dut a comparar els lloms de les edicions d'Empúries i Bloomsbury, en català i anglès respectivament, per saber de quina de les edicions es tractava. I la sorpresa ha estat descobrir que es tractava de l'edició d'Empúries, en català. Així que Fermat llegeix Harry Potter en català. Però aquest no és l'únic parèntesi intel·lectual que es pren Fermat, no. Observem la figura 4:

Entre tanta xifra i tanta fórmula, sempre hi ha un moment per llegir "La Sonrisa del Mirón" de Pablo Motos, i és que no és d'extranyar que aquest títol s'escoli entre les lectures de Fermat, ja que un dels directors, Luis Piedrahita, forma part de l'exèrcit no del Dumbledore, sinó de Pablo Motos, i que l'hem vist mil cops fent monòlegs a "El Hormiguero" (presentat per Pablo Motos), programa emès a la cadena de televisió Cuatro que, curiosament, ha participat en la producció de la pel·lícula. Així doncs, tot queda en família i la Poca Feina ha vençut un cop més el mal.

ACTUALITZACIÓ (12:28h)

Gràcies al comentari de Bolzano he pogut trobar un altre llibre amagat entre els fotogrames de la pel·lícula. Es tracta de "Un Cacahuete Flotando En Una Piscina... ¿Sigue Siendo Un Fruto Seco?" de Luis Piedrahita, autor del llibre i de la pel·lícula. Per a mostra un botó, o una figura 5, pel cas.

Sergi
13 comentaris | enllaç permanent
17.07.08  Si véns del futur, porta bones notícies

Introduim una petita estadística publicada al butlletí d'aquest mes de l'UPI (Unió de Publicistes Incompetents):

De la totalitat de casos (381 en total) registrats l'any passat en què un/a individu/a en malles apareix del no res a la cuina de l'enquestat i diu "vinc del futur per portar-te el nou Neutrex", les dades reflecteixen el següent:

 

a) en el 5% dels casos, apareix un individu amb bata blanca que demana disculpes a l'enquestat, i s'enduu l'individu de les malles a una ambulància.

b) en el 9% dels casos, l'enquestat mor sobtadament per insuficiència cardíaca (de l'ensurt de trobar un paio en malles a la cuina).

c) en el 28% dels casos, l'enquestat havia pres substàncies psicotròpiques.

d) el 58% restant acaba en tragèdia*, a l'adonar-se l'enquestat que, ni al futur, podrà lliurar-se de fer servir detergent i rentar la roba.

___

* Dins d'aquestes tragèdies, el 12% són individu/es en malles morts a ganivetades, el 29% són individus/es en malles amb cremades a tot el cos de diversa consideració, i el 59% restant són individu/es en malles ingressats amb intoxicació per ingestió massiva de Neutrex.**

** D'aquest últim cas, el 24% es tracta d'ingestió esofàgica, i el 76% restant per ingestió anal.

Sergi
3 comentaris | enllaç permanent
04.06.08  Psicopatitza't, ara pots

El dia que vaig omplir aquell maleït qüestionari poc em pensava que acabaria sense ungles i amb ganes de tornar-me fumador compulsiu.

El dia que em van trucar perquè havia fet bé aquell qüestionari i, per tant, havia d'anar a fer un càsting per la tele, vaig prendre-m'ho com un joc, una anècdota curiosa que explicaria als de la feina l'endemà.

Però quan m'han trucat aquest matí per dir-me que en menys d'una setmana m'havia de presentar a la tele dutxadet i amb el vestit de la comunió preparat per afrontar un concurs que encara no s'ha estrenat, m'han agafat tots els mals. Quan el noi m'ha dit: "et truco per dir-te que t'hem seleccionat per venir a concursar" el meu cap ha pensat "ta tia la calva que m'hi veuràs!", i la meva boca ha dit "ah, sí? Uaaala, gràcies! Quina sort!". Talment com si fos la rossa alta i tonta però guapa de la classe, que quan l'escullen reina del ball festa diu "Quina sorpresa! No m'ho esperava, fuà!".

-Un cavall, un cavall! -em sorprenc a mi mateix atacat pels nervis,cridant pel passadís de casa.
El veí, que m'ha sentit a través de les parets marca OCB Premium, em truca al telèfon. Despenjo i sento que diu:
-Què? El teu regne per un cavall? -l'idiota es pensa que recito Shakespeare.
-No -dic acollonit-. Un cavall i un barret de cowboy, que amb les ganes de fumar que em vénen, em faig una monografia de Marlboro Country.
-Però si tu no fumes! -em diu.
-Calla i rema! -dic, a mig camí del meu dit cap al botó de penjar.

Una petita crisi d'identitat induïda per l'acolloniment de pensar que, en les properes setmanes, tothom qui em vegi a la tele em farà comentaris del tipus "ja et vaig veure a la tele, eh?". Que jo respondré amb un insípid "ah, sí? Que bé", quan en realitat tinc ganes de dir "a veure si haurà de sortir vostè a la tele la setmana que ve, dient com n'era jo de normal i de bon noi abans de matar en sèrie a tot aquell que em torni a dir que m'ha vist a la tele".

Perquè això sí, matar no està gens bé, no és una cosa maca ni una tradició gaire sana*, però si una qualitat confereix a l'assassí és la de convertir-lo en el gendre perfecte fins al moment de l'assassinat. "Era una persona normal", "semblava un bon noi, no causava problemes"... "El veia cada dia a comprar el pa" diu una senyora, com si comprar el pa fos un indicador psicològic per algú que mai matarà a sang freda.

Em veig a la policia (que no és tonta, i investiga) estudiant un cas d'assassinat:

-Peláez, tiene los resultados de las pruebas que le encargué analizar?
-Sí señor, las he dejado en su mesa.
-Antúnez, ha interrogado a todos los del entorno del presunto?
-Sí señor, me han dicho que cada día iba a comprar el pan.
-Haberlo dicho antes, coño! Entonces es inocente. Caso resuelto. Vamos a comer unos donuts.

Però si actualment la gent es mata per qualsevol cosa. Mòbils no en falten: Que si a un no li agrada que la nòvia es vegi amb un ex, que si la teva ex té nòvio i és feliç (i això no pot ser), que si la gent et comenta al weblog dien-te que no actualitzes com si no fessis res més a la vida, que si la veueta de l'homenet que tens al cervell t'ha dit que has de netejar el món de barbuts (són escòria!)...

La qüestió és no alterar-se. Respirar fons, inspirar, expirar... No posar-nos nerviosos. Els nervis ens diuen que qualsevol excusa és bona, un dia comences mossegan-te les ungles i després te n'adones que els teus dits semblen rèpliques de la Torre Agbar però en carn viva; o un dia comences a fumar compulsivament, i al poc temps els teus pulmons estan preparats per fer les escenes difícils de les pel·lis de Freddy Krugger; o un dia comences a contactar jovenetes per internet, i en poc temps no tens lloc a la nevera per desar el Cacaolat perquè les bossetes hermètiques plenes d'òrgans ocupen tot l'espai; o un dia comences caçant mosques i arrencant-los les ales, i en poc temps et trobes amb un ganivet ensangonat a la mà i dient a un policia "juro que puc explicar-ho!".

Perquè per a convertir-se en psicòpata no cal gaire cosa. Només una trucada, o un comentari al weblog, o una veïna que et para pel carrer per dir-te que et va veure a la tele, o omplir un maleït qüestionari.

___

*Bé, tradició sí, si tenim en compte la nostra història. Sana ja no tant. O molt, ben mirat. No hi ha res que et curi millor els mals que un punyal ben clavat. Te'ls treu pel reste de la teva vida.

Sergi
6 comentaris | enllaç permanent
17.04.08  Dimbo nº7 (Translletament)

 

Sergi
7 comentaris | enllaç permanent
Dimbo
Última tira
LA FRASE

"Quin perill ser la teva nòvia!"

LA COLUMNA

Metges

Només hi ha metges saludables a la TV. Estàs assegut a la sala d'espera i veus com va passant el personal. Mires la senyora del costat, o la mare amb la nena, o l'àvia que mira el terra, i penses què estan fent allà. Curiosament sembla que estiguin molt més saludables que la majoria de metges. Els més vells presenten tota la varietat de vicis sintomàtics, dormir poc, tabac, alcohol i infermeres. Els metges joves estan més pendents de la nova de urgències, que fer-te una mica de cas i és quan et tornes invisible. De vegades per trencar aquella fredor et pregunten quatre tonteries, com per fer-se més propers. Em recorden als taxistes que pretenen començar a parlar d'algun tema i com moltes altres coses quan no hi ha ganes, no n'hi ha. Per això no entenc que, després de tot, quan és va al metge anem en taxi.

GENERADOR DE POBLES
DESCARREGA


descarrega'ls!
Aquesta web està sota llicència Copyleft Creative Commons