 Molt bé, aquí en va una, i aquesta és personal. Ningú sap que ho estic escrivint, ningú excepte el Sembei que està dormint aquí al meu costat. I per aquells a qui us hagi passat pel cap la minúscula possibilitat que sóc gay, us diré que el Sembei és el meu gos. I per aquells malalts que hagueu arribat a considerar la ínfima, remota i depravada possibilitat que sóc un gay zoofílic, us tranquil·litzaré dient que la meva mitja taronja no-gay dorm a uns pocs metres d'aquí (no proveu amb Google Maps, l'interior de les cases no es veu, no us diré quants metres hi ha d'aquí allà. Bé, probablement són 4 o 5, o potser 3 en línia recta i travessant la paret... però què collons us heu pensat? Que sóc un GPS amb potes?!).
He d'emprar un recurs cinematogràfic per introduir aquest pensament, així que imagineu-me davant del mirall del lavabo, mig ajupit després de rentar-me la cara, amb algunes gotes encara penjant del nas, i preguntant-me qui collons sóc? Qui és aquest? L'Home del Mirall, "The Man in the Mirror" que diria el del lleixiu*.
I aquí em trobo, davant del mirall, veient-me des del fons del nano que encara viu en algun racó de la meva massa encefàlica, preguntant-me perquè passen els dies tan ràpid, perquè veig la mateixa cara tan igual però tan diferent a com era. I per un segon, penso que tinc dret a resumir la meva vida fins el moment en pocs segons i -pitjor encara- explicar-la lliurement per internet (que, com bé diu l'Eric, és el diable). Però no parlem de mi. O millor, parlem de mi a través d'ells.
L'Imma i el Vicenç, tots dos sols a un pis de 120m, estan igual que els recordo de petit, però sense l'Eli ni jo tancats a les nostres habitacions. L'Eli i l'Albert... joder... hipotecats i amb una fera que es menja els mandos de la wii quan giren el cap, però que és tot un Nebot amb majúscula. El Miquel i el Vicenç ja fa anys que no hi són. La Sabina i la Maria encara hi són i -collons!- en tenen per estona (brindo per això!). El Miki és un home tranquil (qui ho havia de dir) i guapo i té al costat una dona guapa i que es mereix.
El Willy i l'Edgar fan la seva, cadascú triomfant a la seva manera. El Sergio va tornar a casa i allà s'ha quedat, ja fa uns anys però el trobo a faltar. La Carol finalment ha fotut el camp (mai és tard), el Paco és molt car de veure perquè estan construint la República Independent de Casa Seva a un lloc que podria ser perfectament un territori independent en sí mateix, i tinc el pressentiment que ben aviat tindran quatre potes destrossant el jardí (Us he guanyat! A mi m'han destrossat el jardí molt abans!). L'Anton està alimentant bé a la Van que, pel què tinc entès, està augmentant el pes. Qui també augmenta el pes és l'Arantxa, que està experimentant amb el cultiu de larves i 'no sabe ni dóoonde sa metío'.
Sí, estem "en-aquell-moment". Què està passant? És el número 3? Que potser un dia et mires al mirall i te n'adones que aquell qui et mira t'està dient que et fas vell abans d'hora? És per això que les hores passen lentes, però els dies passen ràpid, i els mesos volen? Perquè aquest cony de temps passa tan ràpid?
Molt bé, d'acord, posem pel cas que ara, per una cadena inesperada de causalitats i una acceleració sorpressiva del temps em trobo en un hospital aguantant un Baby Feber amb el meu codi genètic als braços. Com la imatge és esfereïdora i no ve al cas, accelerem de nou el temps de manera acollonantment colpidora i trobem-nos sis lustres endavant. Trobarem un jove davant del mirall sentint-se una mica més vell dins la seva joventut, preguntant-se què collons està passant al seu voltant, amb la necessitat imperiosa d'escriure sobre ell mateix a la xarxa. Mentre ell endolla el seu xip wireless que envia impulsos al còrtex i connecta a la Mindnet per actualitzar els seu Mentlog amb aquests pensaments (pren nota, Hawking!), jo em trobo en parella a casa meva, amb una edat collonuda per reprendre aquelles coses que m'hagués agradat fer quan en realitat havia de cuidar de la criatura (com ara llegir el màxim possible, afeccionar-me a la fotografia, aprendre a jugar a jocs en línia a nivell de crack o convertir-me en un manipulador de Thermomix nivell 300).
I aquí em teniu, amb 60 anys portats d'aquella manera, però jove al cap i a la fi, mirant el passat que encara no ha existit com si fos una pel·lícula d'estrena, amb un nét imaginari que, quan jo en tingui 80, ell en tindrà 20. Si ens agafem a la mitjana així com qui no vol la cosa, ja hauré donat prou pel sac als meus congèneres i em tocarà fotre el camp, a retrobar-me amb persones que feia temps que no veia, i els meus néts (sempre imaginaris) hauran gaudit de mi fins als 20 anys, i em sembla bastant just.
I perquè serveix imaginar un futur que mai anirà com havíem pensat? Tots sabem que els millors plans són els imprevistos. Però sigui com sigui, el millor sense cap mena de dubte, ha de ser arribar-hi i poder-ho sentir amb els teus propis sentiments. Que ningú t'ho hagi d'explicar. Sovint mirem al futur amb l'esperança que ens tranquil·litzarà saber-ne alguna cosa més, volem estalviar-nos sorpreses. Però no ens enganyem, això seria com conèixer el final d'un llibre o jugar al PCFutbol amb una cartera d'un bilió d'euros: es perd la gràcia, l'interès.
Perquè mirem tant al futur? Què volem aconseguir? El millor que tenim ho tenim davant, i és el millor perquè està passant ara i no pot passar d'una altra manera. Hi ha qui diu que tenir algú que t'espera al llit cada nit és el millor que et pot passar a la vida. Hi ha qui diu que els amics ho són tot. Que els records ho són tot. Doncs bé, Home del Mirall, és ben bé que ho recordes tot, bonic i agre; és ben bé que per ells ets on ets; és ben bé que el millor que et pot passar és a 4 o 5 metres.
Potser 3 si poguéssim travessar parets.
___
* Ok, el del lleixiu és Michael Jackson, i és per la seva cançó "Man In The Mirror" (se us ha d'explicar tot!). Què havia de dir? El Tio dels Nens?!
Sergi |
