 Quan el nostre avantpassat (o avantpassada) va despertar a mitjanit tocat (o tocada) per la inspiració i va traçar la primera silueta sobre la roca nua, un nou món de representacions es va obrir per a la nostra espècie, avorrida de per sí, disfressant-la d'interessant.
Probablement aquest personatge va morir empalat per un mamut o aixafat per un troncmòbil, o potser se'l va menjar un ós cavernari... o simplement se'l va endur un refredat.
Això va ser molt abans que el primer científic sense escrúpols tingués la genial però macabra idea d'inventar les pocions curatives, les vacunes i aquells palets de fusta que t'apreten la llengua i et fan venir arcades. Aleshores dibuixar siluetes era un repte immens per algú acostumat a fer servir les mans per arrencar, estirar, rebregar i treure els polls de les rastes dels companys de cova. I amb el pas del temps aquestes mans van perfeccionar els moviments, van aprendre a cultivar i recol·lectar, a construir i fabricar, a tocar violins i clavicèmbals, a fer servir forquilles i culleres i, en alguns casos de virtuosisme total, a torturar implacablement o a executar sense dolor. I en algun moment intermig, unes mans van agafar el primer pinzell.
En aquell moment l'home va començar a esbossar, projectar, pintar, escolpir... i ens vam convertir en Déus. Una espècie capaç de recrear el món a una tela amb un nivell de perfecció i realisme tan sublim que podia fer venir arcades d'emoció a qualsevol que tingués la sort d'observar la seva obra, sense necessitat dels palets de fusta dels metges.
I aquests homes eren Déus. Perquè els reis els contractaven i els admiraven, i quan els havien pintat, els feien matar perquè ningú més pugués gaudir del seu geni creador. Aleshores esdevenien immortals, com les seves obres.
Però un dia, algú prou il·luminat (o suficientment avorrit) va creure fermament que la llum, ben filtrada, aplicada i manipulada podia fer la feina tota sola, sense ajuda de ningú. I van aparèixer les primeres fotografies. I així com milers d'anys abans ho van fer els seus avantpassats de les cavernes, el record dels grans pintors va morir una mica més, deixant només darrera seu les siluetes, la llum i les ombres de les seves pintures.
I en aquesta voràgine estenopeica, fou moment pels homes de les caixes fosques, que enregistraven el món a cops de flash. Els escollits de la llum, els guardians de les imatges, els nous artistes que copsaven la realitat darrera uns artefactes complexes i plens de palanques, de clics, crecs i zums.
Fins que un dia un japonès cansat de menjar fideus i arròs, i després de trenta-cinc carrets de fotos dedicats a la Sagrada Família i un bon grapat de iens més pobre, va tenir una genial idea. Inventaria les càmeres digitals.
I amb cada càmera que es venia, cada targeta de memòria, cada cable USB que venia el 'paki' de Ronda Sant Antoni, la fotografia moria com a expressió artística d'uns quants escollits. Per cada clic, moria un fotògraf, i per cada fotògraf, moria un gatet.
I aleshores algú va descobrir el Photoshop. I amb cada còpia pirata, amb cada foto mal retocada i pujada a un fotolog, moria un dissenyador (que n'hi havia de sobres).
I així és com cada home i dona de les cavernes, com cada gran pintor renaixentista, com cada bon fotògraf i com l'inventor dels palets de fusta per dir "aaaa!" es remouen a les seves tombes, i per cada auto-foto al lavabo o cada imatge que ens fem amb el braç estirat des de dalt, un artista perd la inspiració i moren dos gatets.
Però un bon dia algú va anar molt més lluny de la pintura, de les teles, de la fotografia convencional, de la fotografia digital i del retoc fotogràfic amb Photoshop. Va ser el dia que es va inventar l'Actimel. Perquè quan prens Actimel se't corregeixen automàticament els nivells i el contrast, els ulls vermells i la corva de color i, a més, t'apareix un "calado" lluminós sense necessitat de màscares ni corves de Bezier.
I per cada Actimel que algú es pren, Andy Warhol dibuixa un somriure des dels núvols, el flautista d'una filarmònica s'equivoca en una nota, Annibal Lecter es menja un flautista, apareix un nou cantant d'Operación Triunfo, s'obre un fotolog, un publicista es fa ric... i mor un gatet. Sergi |
