 El dia que vaig omplir aquell maleït qüestionari poc em pensava que acabaria sense ungles i amb ganes de tornar-me fumador compulsiu.
El dia que em van trucar perquè havia fet bé aquell qüestionari i, per tant, havia d'anar a fer un càsting per la tele, vaig prendre-m'ho com un joc, una anècdota curiosa que explicaria als de la feina l'endemà.
Però quan m'han trucat aquest matí per dir-me que en menys d'una setmana m'havia de presentar a la tele dutxadet i amb el vestit de la comunió preparat per afrontar un concurs que encara no s'ha estrenat, m'han agafat tots els mals. Quan el noi m'ha dit: "et truco per dir-te que t'hem seleccionat per venir a concursar" el meu cap ha pensat "ta tia la calva que m'hi veuràs!", i la meva boca ha dit "ah, sí? Uaaala, gràcies! Quina sort!". Talment com si fos la rossa alta i tonta però guapa de la classe, que quan l'escullen reina del ball festa diu "Quina sorpresa! No m'ho esperava, fuà!".
-Un cavall, un cavall! -em sorprenc a mi mateix atacat pels nervis,cridant pel passadís de casa.
El veí, que m'ha sentit a través de les parets marca OCB Premium, em truca al telèfon. Despenjo i sento que diu:
-Què? El teu regne per un cavall? -l'idiota es pensa que recito Shakespeare.
-No -dic acollonit-. Un cavall i un barret de cowboy, que amb les ganes de fumar que em vénen, em faig una monografia de Marlboro Country.
-Però si tu no fumes! -em diu.
-Calla i rema! -dic, a mig camí del meu dit cap al botó de penjar.
Una petita crisi d'identitat induïda per l'acolloniment de pensar que, en les properes setmanes, tothom qui em vegi a la tele em farà comentaris del tipus "ja et vaig veure a la tele, eh?". Que jo respondré amb un insípid "ah, sí? Que bé", quan en realitat tinc ganes de dir "a veure si haurà de sortir vostè a la tele la setmana que ve, dient com n'era jo de normal i de bon noi abans de matar en sèrie a tot aquell que em torni a dir que m'ha vist a la tele".
Perquè això sí, matar no està gens bé, no és una cosa maca ni una tradició gaire sana*, però si una qualitat confereix a l'assassí és la de convertir-lo en el gendre perfecte fins al moment de l'assassinat. "Era una persona normal", "semblava un bon noi, no causava problemes"... "El veia cada dia a comprar el pa" diu una senyora, com si comprar el pa fos un indicador psicològic per algú que mai matarà a sang freda.
Em veig a la policia (que no és tonta, i investiga) estudiant un cas d'assassinat:
-Peláez, tiene los resultados de las pruebas que le encargué analizar?
-Sí señor, las he dejado en su mesa.
-Antúnez, ha interrogado a todos los del entorno del presunto?
-Sí señor, me han dicho que cada día iba a comprar el pan.
-Haberlo dicho antes, coño! Entonces es inocente. Caso resuelto. Vamos a comer unos donuts.
Però si actualment la gent es mata per qualsevol cosa. Mòbils no en falten: Que si a un no li agrada que la nòvia es vegi amb un ex, que si la teva ex té nòvio i és feliç (i això no pot ser), que si la gent et comenta al weblog dien-te que no actualitzes com si no fessis res més a la vida, que si la veueta de l'homenet que tens al cervell t'ha dit que has de netejar el món de barbuts (són escòria!)...
La qüestió és no alterar-se. Respirar fons, inspirar, expirar... No posar-nos nerviosos. Els nervis ens diuen que qualsevol excusa és bona, un dia comences mossegan-te les ungles i després te n'adones que els teus dits semblen rèpliques de la Torre Agbar però en carn viva; o un dia comences a fumar compulsivament, i al poc temps els teus pulmons estan preparats per fer les escenes difícils de les pel·lis de Freddy Krugger; o un dia comences a contactar jovenetes per internet, i en poc temps no tens lloc a la nevera per desar el Cacaolat perquè les bossetes hermètiques plenes d'òrgans ocupen tot l'espai; o un dia comences caçant mosques i arrencant-los les ales, i en poc temps et trobes amb un ganivet ensangonat a la mà i dient a un policia "juro que puc explicar-ho!".
Perquè per a convertir-se en psicòpata no cal gaire cosa. Només una trucada, o un comentari al weblog, o una veïna que et para pel carrer per dir-te que et va veure a la tele, o omplir un maleït qüestionari.
___
*Bé, tradició sí, si tenim en compte la nostra història. Sana ja no tant. O molt, ben mirat. No hi ha res que et curi millor els mals que un punyal ben clavat. Te'ls treu pel reste de la teva vida. Sergi |
