 Reconec que no tinc una traça especial per escriure, que desconec les normes literàries bàsiques que ha de seguir un bon aspirant a escriptor (si n'hi ha algunes a algun lloc, cosa que també desconec) i que, de fet, tampoc aspiro a reunir aquests requisits, i en contra d'allò que molts puguin pensar, agafant-se a aquestes premises, tinc una mala afecció que -reconec- no fa per mi: els llibres. Potser és que estic tant de temps entre màquines, que alguna part del meu cervell dedicada a recordar-me que vaig néixer als 70, reclama el seu dret a no ser oblidada entre tanta andròmina electrònica, i s'ho cobra en forma d'adicció al paper.
El cas és que, judicis de valor a una banda, ahir baixava per Aribau fent un passeig, i no vaig poder evitar aturar-me a la porta d'una d'aquelles llibreries antigues que deixen els llibres més econòmics a la porta, en uns cistells, esperant que algun vianant despistat com jo caigui en la temptació. Si algun cop heu remenat aquests cistells, sabreu que sempre s'hi troba el mateix: llibres antics de regal d'algun banc, obres de teatre primes, algun clàssic de la filosofia fet pols, tres o quatre llibres taronja del Vaixell de Vapor, i una edició en anglès de Stephen Hawking. El cas és que em van cridar l'atenció dos llibrets de l'any de la quica, esgrogueïts, pertanyents a les obres completes de Mossèn Cinto. No cal ser un geni per endevinar que vaig arribar a casa amb els dos llibrets a la bossa. Me'ls vaig mirar amb deteniment una estona, però no vaig trobar-hi la data de publicació. Però com les noves tecnologies serveixen d'alguna cosa, he aconseguit descobrir que es tracta de dos exemplars de l'edició popular de les obres completes de Verdaguer, de 'La Ilustració Catalana', que es van publicar entre 1913 i 1925. Els hauríeu de veure: les pàgines estan grogues, s'han de passar amb molta cura, i fan aquella olor d'antic que fa el paper quan duu molts anys amagat per algun prestatge. Però el millor és el català escrit: ortografia lliure. Una meravella.
El cas és que avui, mirant mirant, m'he fixat en el text imprès darrera la portada. Tota una declaració d'intencions:
"Volem que l'obra literaria de Mossen Cinto arribi a tots
los recons de la nostra terra.
Volem que ningú deixi de comprarlo per mor del preu.
Volem que puguin adquirirla fins los més humils.
Per axò venem aquesta Edició popular al preu de cost.
No es un negoci; es una glorificació del gran poeta.
Tothom ha de tenir aquests llibres per pochs cèntims.
Les OBRES COMPLETES constaràn de 27 volums.
Sortirà un volum cada mes.
Los volums seràn aproximadament de 100, 150 y 200
planes, y's vendran a 40, 50 y 60 cèntims.
Cada volum portarà una làmina ab retrats, escultures,
monuments y altres assuntos referents a Mossen Cinto.
Tots 27 volums costaràn unes 14 pessetes.
Poden adquirirse per 12 pessetes suscrivintse y pagant-
los en aquesta forma: 4 pessetes al suscriures, 4 pessetes al
rebre'l volum 9, y 4 pessetes més al rebre'l de número 17."
 És curiós, en aquella època no hi havia ni de bon tros la riquesa i els mitjans que tenim avui en dia. Els llibres eren la televisió, la ràdio, el cinema i l'internet de l'època. Tot i així, algunes persones que es guanyaven la vida publicant-los, van prendre's la molèstia de rebaixar el preu de tota una col·lecció a preu de cost, pel simple fet que creien que tothom havia de poder d'accedir a aquella porció de cultura. Dubto que Mossèn Cinto s'hagués cobret d'or amb tota la seva obra, i se'm fa difícil creure que s'hagués emprenyat si hagués viscut per veure que venien la seva obra a preu de cost. I ara volen vendre'ns (mai millor dit) que tots aquells genis creadors de la música, el cinema i la literatura del segle XX es remouen a les seves tombes cada cop que ens baixem alguna obra seva a través d'internet. Pirates, ens diuen. Ha! En una època on els nostres besavis s'esllomaven pencant com animals per tirar endavant a la vida, on l'analfabetisme encara estava a l'ordre del dia, alguns van marcar-se l'objectiu de fer-los arribar els poemes de Mossèn Cinto, fos quina fos la seva condició social. I ara, que trobem una escletxa cibernètica per esmunyir-nos per la porta de darrera de la biblioteca, aquells que haurien de publicar a preu de cost (i que, curiosament, són aquells qui mengen millor) ens comparen amb aquells que robaven els doblers d'or, quan aquí, els únics que veuen els doblers, són ells.
Ja tenen raó quan diuen que anem a pitjor, ja. Sergi |
